David Lynch
Confessaré una història. Sona gros, no ho és, però va ser important, per mi Jo tenia set o vuit anys. L’escena passa en un hotel tancat, durant la llarga temporada baixa. Hi ha un passadís molt llarg i estret, amb portes a cada banda i una sortida sola. El nen camina pel passadís, només hi ha un llum al sostre, una bombeta petita a dintre una gàbia negra i picada. Fa un punt de llum freda que es reflecteix a la pintura gastada de les portes. Al fons de tot, el passadís s’acaba en una paret.
L’hotel és buit. Les habitacions són tancades amb clau. Què ha vingut a fer, aquest nen, aquí? Per què ha pujat per l’escala exterior i ha entrat sol en aquest passadís d’hotel, en temporada baixa, un hotel als afores de la ciutat?
Trenta anys després, ja té prou assumit que per força has d’anar descobrint, d’instal·lar-te per temporades en hotels com l’Overlook de El resplandor o l’Earle de Barton Fink. Per això Lynch resulta tan plaent, perquè t’hi instal·la bé, i et fa de guia per regions inexplorades. Lynch és l’actualització del surrealisme de Buñuel – on allà tallaven un ull, aquí l’arrenquen amb el dit -, i el surrealisme és una manera com una altra d’anar-se preguntant, com no paren de fer els personatges d’Inland Empire mentre travessen una porta darrere l’altra i van passant els ponts que els duen de la realitat a la fantasia i de la fantasia a la realitat. L’important, com diu Jeremy Irons, és la informació.
Vaig anar a veure aquest últim Lynch amb uns amics i, sortint, un d’ells va ser capaç d’explicar-me tota la història de la pel·lícula, del principi al final. No sé com s’ho feia, perquè no pot haver-n’hi, d’història, en el sentit que normalment donem a la paraula, no tindria sentit. El que mai falta en Lynch és narració. La història li serveix per arrencar la maquinària, però després ens deixa en mans de l’atmosfera, que és l’important: de Sunset Boulevard a Inland Empire, en una òpera que és una mascarada, amb motllures i tota mena d’amagaments, per ombra o per sobreil·luminació, entre escenaris estancats, mobles que no es canvien de fa segles, rostres en ruïna i convencionalitats arnades.
Una de les reflexions de la pel·lícula és sobre la fidelitat, a la vida o a l’art. O fidelitat o prostitució, i el problema de sempre: què se’n treu, de la puresa? Tanta virtut hi ha en Lynch, que ni és purament cruel. La sordidesa del món, el desemparament de la protagonista desencaixada, tenen un contrapunt de pietat a la vida mateixa, intrínseca a la creació. El desemparament, la solitud, només que se’n parli, reben una mica de companyia: crear ha de ser, en el fons, un acte compassiu.
A Inland Empire la protagonista mira per un forat fet amb la punta d’un cigarro a la seda d’una peça de roba interior. És una manera adulta de mirar, quan, travessades ja unes quantes portes, s’ha entrat en els misteris biològics. El nen que dic al començament de l’article, que sóc jo mateix, es va ajupir en aquell passadís d’hotel a davant de la porta tancada d’una habitació i va acostar el cap al pany. La maneta tenia forma de cella. Va tocar-la amb el front i estava molt freda. Llavors va ajustar l’ull al forat de la clau, va mirar i va veure clarament, se’n recordarà tota la vida, un ull que el mirava des de l’altre costat de la porta. Es va posar dret de cop, es va arrencar a córrer i va sortir de l’hotel disparat i amb el cor a dos-cents per hora, i encara avui no té clar si en aquella habitació hi havia o no hi havia algú.
(25 de març del 2007, El Punt )
