Miró
A l’Escola d’Art, Francesc Galí s’enduia els alumnes al camp i allà els demanava que es fessin la idea de portar al cap una corona d’ulls –jo m’imagino uns fronts i uns clatells com les ales amb ulls dels àngels de Sant Climent de Taüll. Amb aquesta corona, a Mont-roig, Miró va capturar les formes i els seus sentits simbòlics, les seves precisió, intensitat i miniatura gòtiques. I després cada ull va funcionar de lent pel microscopi, i tot va ser afegir-hi augments i anar acostant-se a la vida. Les línies traçades són organismes vius, són cabells. Se n’ha dit abstracció biomòrfica, però ell parlava de gratar i de cavar –de cavar fins als cucs. Al París avantguardista va fer l’explosió seminal. El microscopi va detectar llavors els organismes vius, animalons que cuegen i que aniran agafant, amb els anys i l’aproximació, la forma de les cèl·lules: les senzilles i acolorides unitats estructurals dels organismes vius. Va fer pintura cel·lular. Un cultiu cel·lular a cada llenç.
“Per mi, tot és vivent,” deia, i, com que no hi ha vida quieta, encara que fos amb colors de secà, Miró pintava a les aigües del mar i del cel. Les cèl·lules muten, i com n’hi ha de cíviques i amoroses, n’hi ha de malignes, de salvatges i dentades. Va pintar-ne als anys trenta, perquè les lents sempre li enfocaven el teixit propi, l’ADN del cor de la cèl·lula: “Visito Espanya com un país estranger, com si viatgés per Holanda.” Va venir la Guerra Civil, els tumors, les tempestes de cèl·lules, les variacions atmosfèriques. Passada la guerra, va alliberar els organismes microscòpics de les Constel·lacions. L’escala de l’evasió també era una escala musical –un sostingut i un pentagrama–, tant com era una escala de les criatures, i una presa d’aire, entreguerres, abans del retorn als monstres de la Sèrie Barcelona.
La lent encara va fer-se més àvida, neta i centrada. Llavors va ampliar organismes unicel·lulars, les criatures meravelloses que pinta a partir dels seixanta en formats cinematogràfics vinguts de l’expressionisme abstracte americà passat pel Japó. Ara la cèl·lula espurneja, esquitxa, pol·linitza. Les cèl·lules es multipliquen entre elles quadre per quadre. No paren, a dintre i a fora el museu, cèl·lules mare.
( El Punt Avui, 22 d’octubre del 2011 )
