Clem Snide
Aquesta nit toquen a Barcelona els Clem Snide, sense cues ni rebomboris. Per mi això ja és part de la seva gràcia, que no hi ha espectacularitat; la compressió invencible de la modèstia, una reticència orgullosa, agradable de trencar. No sóc gens donat a concerts i fa dies que tinc l’entrada. L’ànima dels Clem, Eef Barzelay, ve a celebrar els deu anys de The Ghost of Fashion, el primer disc de maduresa de la banda, els rudiments del que vindria.
Perquè els discos que després ha gravat amb els Clem, sobretot els tres últims, em sap greu no saber dir-ho millor, per mi són una meravella. Barzelay ve del country, però d’un country jueu, del Nashville de Dylan amb lletres que fan pensar en Cohen, i barregen humor i dolcesa, i parlen de l’amor en els temps de les grans superfícies. En això s’assemblen, com toca per generació, a Antònia Font, igual que s’hi retiren per l’experimentació sonora i els motius tècnics a les lletres, els mecanismes, el gust per la melodia infantil i tendra. Barzelay canta amb el despullament indissociable de la intimitat, que sempre és nova, del moure’s per dintre amb pocs instruments, austers, contundents i delicats, de manera que amb el petit deix d’una veu corrent i un pèl nasal en té prou per capturar i resseguir els matisos de cada paraula. És molt literari, tot això: potenciar, repassar, redefinir les paraules. Llavors és una festa quan reinterpreta temes d’altres.
Els discos no han donat gaire diners ni fama als Clem Snide, que s’han mogut en el circuit independent, però no són un cas estrany. Cada innovació tècnica afavoreix uns artistes: sense micròfons no hi hauria hagut crooners, els cedés van ajudar a refer la música antiga i la prodigalitat internàutica ha ajudat que infinits intèrprets i consumidors primmirats trobessin el seu racó específic a la xarxa. Els que treballem amb l’ordinador a la vora i els que se’n baixen els discos hem pogut connectar amb aquests músics, anar afinant fins a localitzar el nostre cantant ideal i el nostre disc inacabable. Amb internet, l’acostament és mutu, ja no és només l’intèrpret que ve cap a tu amb intenció d’intimar, perquè ets tu, també, que el busques, i el cas és que l’acabes trobant.
( El Punt Avui, 8 d’octubre del 2011 )
