Jaume Andreu Marecai
Conversa imaginada amb un intel·lectual conegut
Tu no saps com és la gent. L’altre dia, sortint d’una tertúlia a Catalunya Ràdio, tu fixa-t’hi, a darrere meu mateix, i estic segur que ho va dir fort expressament perquè jo ho sentís, dona havia de ser!, la Carme Cotilla, la vaig sentir perfectament, diu: és un mal home. Un mal home. Com pots dir d’algú que és un mal home? Què sap, la gent, de mi?
M’he dedicat tota la vida als llibres i a l’escriptura. Això d’entrada es mereix un respecte. Ningú llegeix, saps, i de vegades és dur haver de fer aquesta comèdia, però hi ha feines pitjors. Tinc setanta anys i puc dir el que em surti dels calçotets, no? Vols un consell d’escriptor? Tira milles. Ves a la teva. Això és la selva. Pensa que els altres no són pas millors que tu. Mira, jo podria haver fet carrera en política, el món està ple de babaus, què t’haig d’explicar. Però clar, jo era un jove idealista i em vaig presentar al Sant Jordi i me’l van donar, i a partir d’aquí vaig dedicar-me als llibres, un o dos llibres l’any, de tot, novel·la històrica, assaig, llibres de viatges… Viatjar, els joves d’ara no ho fan, veure món, passar-se un any voltant, no, són còmodes, són egoistes. He escrit molt i sense badar, sabent que cada llibre té el seu públic, això és part de la teva feina, saber-ho: en català fes novel·la històrica sobre personatges catalans, això els encanta, se senten reconeguts, importants, i aprenen història. En castellà, assaig, que els fa sentir intel·ligents, i a més els agrada que un català… Això de ser català no és cap desavantatge. Has de saber jugar-hi. Als castellans els hi encanta que t’hi sotmetis, tu els pots fer sentir poderosos, tens la teva catalanitat, aprofita-la, riu-te’n d’ells, ofereixe’ls-hi, no hi ha res que els afalagui tant. Jo et puc presentar gent, si vols. Et mous una mica, escrius un llibre que els agradi, que et donin algun premi, alguna columna en un diari nacional, i si t’ofereixen un càrrec a cultura accepta’l, seran uns anys, però serà la inversió de la teva vida, podràs fer favors, després te’ls tornaran. Que et fan anar a viure una temporada a Madrid? I què? Quan tornis, aquí et lleparan els peus.
De vegades ho penso, la meva carrera ha estat com acoblar un instrument en una melodia… Hi havia la música i jo hi he posat la trompeta, o el violí, un instrument més. La vida és molt béstia, Toni, això és la selva i el que no agafis tu ho agafarà un altre. No descuidis la presència pública, és molt important, teles, ràdios, fer-se valdre. De vegades has de dir coses lletges, de vegades has de ser una mica destructiu però, per exemple a la ràdio, les paraules se les emporta el vent, o si escrius un article carregant-te algú, els diaris al cap d’un dia caduquen, de fet els llibres també, doncs, això, tu ataca, de tant en tant critica algú encara que et sembli que et dóna mil voltes – per favor: no te les dóna, simplement ha tingut més sort -, tant li fot, tu pensa que a ell no li ve pas d’aquí i que en canvi tu t’atrauràs tots els que l’envegen, i que no són pocs. En això els artistes tenim l’avantatge que ningú ens pot contradir, l’art és subjectiu, tot depèn de l’energia amb què ataquis i al final la gent és molt ignorant, tothom representa un paper. Et trobes coses desagradables, com ara aquesta bruixa que em va dir mala persona, però és enveja, en això les dones són totes iguals, pura rancúnia acumulada durant segles, t’ho dic jo que les conec, unes putes i unes malfollades, però això que quedi entre nosaltres.
( El Punt, 3 de juliol del 2011 )
