Autoajuda per començar l’any (43)
Faig el camí de sempre, a quarts de dotze de la nit, amb la lluna en quart minvant. Segueixo la riera, passo uns horts, entro al túnel del bosc. El camí és un tub, aquí és fosc del tot i engego la llanterna. Sóc jo que he espantat les tórtores que peten contra les fulles, no s’hi veuen, quan es desperten ja estan volant. Silenci. Les granotes de la riera.
Sortint del túnel a un camí més ample, enfoco tronc amunt els pinastres. Algú ha tapat amb traços de pintura vermella, regalimant, la paraula PRIVADA. Ara als cartells que els pinastres duen al coll només diu PROPIETAT. Propietats en si mateixes. Qui ho hagi fet, com ha pogut enfilar-se tan amunt d’aquests troncs esprimatxats?
Silenci, només grills i olors. Apago la llanterna. Perd molt, el bosc, amb la llanterna. Jo el vull despullat. No fa por. Ni tan sols als revolts. És fins i tot decepcionant. Després de tants espantalls en contes i pel·lícules, només queda una mica de prevenció pels animals, pels senglars embardissats d’aquell dia. Sí que de vegades una branca m’aferra la mà sense permís, i que sento sorolls i veig ulls que brillen, però són ulls i sorolls que també em trobo de dies. No: de dies fa més por. Ara les ombres dels arbres són d’herbívor. Tot és tou. Una pedra em sembla de cop un nan de jardí terrorífic. Res més. He passat pels llocs on fa temps vaig trobar-me els dimonis, ni hi he pensat. He equivocat camins, tot just quatre passos. Aturat i assegut reposant – suat perquè de nit el bosc és calent i transpira -, sento el claqueig periòdic d’un animal que esclofolla aquí a la vora. Ves a saber, i això és tot.
El granit del camí s’ha fet líquid, baixa espès, llambreja, no hi ha perill d’ensopegar amb cap arrel, he fet el camí mil vegades. La barraca d’en Puget, fosforescent. Fum tapant la lluna. Ara puc mirar directament el sol als ulls, és de cendra. Arbres enterenyinats i brillants. Els miro des de sobre, sento el batec pausat d’unes ales sobrevolant-los, però l’ocell deu ser negre.
Tot és fosc, tot és clar… La llum d’una habitació amb la porta oberta al passadís dels arbres… Purpurina al granit… Ha quedat oberta la porta de la nevera…
Darrere del puig Gros, l’espurna llunyana del far de Tossa, anar fent budú. De manera que allà hi ha la costa. Què és, doncs, una nit al bosc? Al costat dels torments diaris, un bàlsam. La naturalesa podria ser imprevisible i mortífera: al costat de la consciència humana, mai serà res. Només em faria por, del bosc, trobar-m’hi algú, i encara aquest algú hauria de ser jo mateix.
Un núvol de cendra desfila lentament sota la lluna. Vaig baixant pel Romaguer. El caixó massís de la Divina Pastora, també fosforescent, tan ple de mates negres que treuen el cap per portes i finestres, gros i compacte com un puig quadrat, podria funcionar bé d’amagatall per passar-hi la nit, o de refugi en l’espera. Podria trobar-hi perfectament contrabandistes. Aquesta setmana, aquí sota mateix, a cala Joana, la Guàrdia Civil va descobrir cinc-cents cinquanta quilos d’haixix. Dinou fardells d’haixix i tres motxilles amagades entre les roques. Set magrebins detinguts. La llanxa van trobar-la a Calonge. Em vénen moltes ganes d’encendre la llanterna. Ja passa molt de mitjanit. Cap cotxe fa la carretera de Tossa. De cara a mar, però, amb el motor apagat, una furgoneta gris sobre la fondalada del Romaguer. Gaire corrent no és, de dies no hi seria, vés a saber quina explicació té.
