Autoajuda per començar l’any (40)
M’he passat molt de temps mirant-me aquests boxadors que al principi m’inquietaven; de totes maneres, sense poder saber-ho del cert, tinc por que ara mateix, aquí assegut, no estigui fugint-ne. Ves a saber què passa, a la meva esquena, els combats que s’hi tenen. Potser si em girés veuria el bosc convertit en una ciutat, amb un gratacel per cada arbre i una plaça per cada clariana, carrers estrets per corriols i darrere cada finestra dels edificis un combat com aquest.
Podria ser que els boxadors que veig fossin morts? S’ha de tenir la vista molt fina per descobrir-ho, s’ha de ser intuïtiu, encertat… Em fixo molt en els seus ulls, que les ninetes no siguin unes enganxines de plàstic, això em temo.
Més d’un cop m’he interceptat a mi mateix a punt d’escapar-me. M’he demanat els papers i no els tenia. Riu-te’n de Houdini. Ho he intentat:
- Amb l’humor. L’humor, la bonhomia, només són legals en compensació al patiment. Quan surten de franc són robats, són cartró pedra i per tant insulten. Això vol dir que, per inevitable que sigui, i per més propaganda que se li faci, l’humor mai representa un bon negoci. En el noranta per cent dels casos és autosoborn. La resta és almoina.
- Amb el canvi. Anar fent revolts per despistar i tornar al punt de partida. És no moure’s.
- Amb el càlcul de futur, jugant a endevinar qui guanyarà – aquí no guanya ningú -, mirant-me a mi mateix, entrant en mi mateix per evitar el defora o, al contrari, mirant de sortir de mi mateix en aquests boxadors potser zombis.
- Amb l’excés i amb el defecte de sentit.
En tots els casos és una fugida precipitada, maldestra. Treure tots aquests embalums del cap! Calar-hi foc! Fora aquests mobles cantelluts, estellem-los! Fora aquesta muntanya del dintre! Però una persona assenyada no fuig, es retira.
Aquestes ganes de completar, deixar per completar, la manera absoluta, la manera més completa de no fugir hauria estat no començar. Si poguéssim no haver començat encara es podria… Però no puc, i cada lletra que escric n’expulsa vint mil, repèl les altres. Cada paràgraf és un batalló sanguinari en territori enemic, tan perdut que crema i arrasa les seves pròpies posicions, encegat per la idea de tornar al seu país, ja ocupat.
M’imposo doncs anar tancant aquests començaments, i em preparo per, demà, si no plou, fer la ruta nocturna.
