Autoajuda per començar l’any (30)
El mas semiderruït de la Pastora és la construcció més gran del puig Gros, però la muntanya està plena de ruïnes: coves, parets de barraques, dòlmens, paradòlmens, fonts que no ragen, menhirs, bancals mig desfets… És tot el contrari d’una ciutat, on l’aglomeració dels vius aixafa les aglomeracions de difunts. Aquí els fantasmes viuen tan amples com els ocells i plantes. Aquí tot és un desplegament d’ales i branques i pètals. D’aquests monjos malalts que hi venien a reposar, quants van aprofitar per morir-s’hi? I els Romagué, van deixar-se enterrar al cementiri del poble? Per què? M’agradaria molt gratar una mica la terra i que comencessin a sortir-me ossos d’esquelets humans.
Surto de la capella a veure la ginesta, la malva i els conillets. El castany dels glans als peus de l’alzina s’han empolsegat i destenyit. Pràcticament són cuïrasses. Alguns insectes negres – insectes de carn – es mouen a dintre les cassoles de les flors blanques de la mòdega, acarades al cel com parabòliques. El cap d’ase aguanta sobre les puntes dels dits negres el seu propi cel lilós… Se m’està empassant la terra. Ara. Ara sí. Els peus se m’enfonsen i ja la tinc pels genolls, pel pit, és una enveja que no he sentit per cap més vida, una enveja per la vida d’aquests Irla que es van confondre amb aquest paratge fins a prendre’n el nom, la vida d’aquests Romagué, d’aquests romangué, d’aquests romaguera, que en tots els casos vol dir arrapar-se, i ara ja tinc la terra pel coll, aquest delit per l’aïllament d’aquí dalt, amb la duresa i la solitud de qualsevol vida i la mateixa gana, però aquí dalt, en una naturalesa humanista, on només podies dedicar-te a treballar la terra, a treballar-te-la, terra de la terra treballant-se a si mateixa, cavant amb el xapo sobre tu mateix, obrint-te i sembrant-te, únic consol contra les frustracions amb els altres i amb un mateix. Ja que no pots fer la teva moral perquè ets tan volàtil com l’aire corredor, ja que no pots arrelar-la, deixa’t baixar, enfonsar-te pel teu propi pes. I ara tinc terra a la boca, i ara la terra ja em colga els cabells, i continuo baixant com si res.
És una nit sense lluna ni estels. M’enfonso avall fins que l’ascensor s’atura perquè el meu pes específic ha trobat el punt just. Ja està. Obro amb les mans una mina. La terra em deixa passar. L’arrecono amb la mateixa facilitat que si fos una cortina. Més que això. Nedo per sota terra. Volo per sota terra. I no estic sol, hi ha barques, transatlàntics lluminosos, hi ha avions volant en aquesta negror plena de vida. Hi ha peixos i ocells. De vegades frego alguna arrel, alguna mina d’aigua, algun cuc subterrani, que cueja, alguna roca espurnejant que em toca vorejar. Hi ha uns ulls preciosos. De tant en tant veig algú altre, més previsor que jo, que amb la llanterna de miner sembla més àvid, però no, i la prova és que ni se n’adonen de mi, sóc part de la fosca… A l’escorça, a sobre meu, allà que és de dia, la ginesta també va fent que no amb el cap. Pacientment, remuga: no hi ha res a fer… Però ara que m’he enfonsat tan avall i que tinc el pes de la muntanya a sobre, m’oriento perfectament. Qui m’ho havia de dir! I si vaig cap a mar, sortiré just a la cala Urgell, la cala de còdols entre la punta d’en Bosch i la punta del Romaguer, i hauré de nedar, i si tiro cap a l’interior, doncs no ho sé, cap a França, la França de sota terra. Però la intenció que tinc és diferent.
Tornaré a casa per sota terra. Travessaré el puig Gros per sota. Passaré per sota la riera de les Comes. Arribaré al carrer Pecher. Allà, a darrere una paret, hi ha el pou de casa. Passaré de la terra a l’aigua. M’enfilaré pel pou, xop i batejat.
