Joan Laporta
No sé si encara es fa. A l’època que Laporta era el president, el Futbol Club Barcelona, amb la Institució de les Lletres Catalanes, organitzava un cop l’any les Lletres al Camp. Es convidava un grup d’escriptors a veure un partit i es repartien al públic uns impresos amb textos d’aquests escriptors, impresos que solien acabar volant cap a la gespa en forma d’avions de paper.
A mi em va tocar anar-hi fa cinc anys, i me’n recordo que a la mitja part hi va haver l’acte protocol·lari de donar la mà al president, i que Laporta ens va obsequiar a cadascun amb un petjapapers del Barça. Com qualsevol escriptor seriós, jo sempre havia volgut tenir un petjapapers del Barça.
Últimament, Laporta no para de sortir als diaris perquè ha abandonat SI per presentar-se amb ERC a les municipals. Les reaccions han estat furibundes. Li han dit de tot, que si és personalista, que si no va a les reunions, i de saltimbanqui i pallasso per amunt. Em costa entendre aquests insults. Primer, perquè estic convençut que l’independentisme comença per un mateix, i, segon, perquè tothom que no sigui un passerell sap que insultar Camps, Berlusconi o Laporta és donar-los vots. I com més agre l’insult, més vots. Perquè la hipocresia és repugnant, i els votants s’estimen més un comportament descarnat i cínic, però sabent a què atenir-se, que una conducta mel·líflua, dissimulada, i al capdavall còmplice.
Jo vaig votar-lo i ara he vist que no m’equivocava. Vaig votar-lo com em sembla que ha de votar una persona sensata: mai a favor d’un cavall guanyador. Són les opcions triomfadores, les perilloses, i l’independentisme és bàsicament legítima defensa. Per això el vaig votar, i no crec que fos l’únic. Era el míssil perfecte, i confio que després de volar SI i ERC es passarà amb la mateixa celeritat i eficàcia a regenerar CIU, i que, feta la feina, de CIU saltarà al PSC-PSOE, del PSC-PSOE al PP, del PP a C’s i de C’s a ICV, i tornar a començar. Si segueix aquest programa té el meu vot assegurat.
La desatenció dels polítics catalans a la manifestació de juliol va donar molta empenta a Laporta. Entre el cas Palau, la sentència contra l’estatut i la crisi econòmica, el desemparament dels catalans és descomunal. Cada dia tenim una humiliació o altra, i no donem l’abast. Tota la política europea està tocada, però la catalana és al quadre d’honor. Això tampoc és cap novetat.
No tinc res contra l’independentisme, al contrari, no veig cap més solució per la supervivència de la meva cultura. Cultura vol dir independència, i viceversa, tots en tenim l’experiència. Però, més enllà del que he dit més amunt, els nostres polítics independentistes no em fan cap gràcia. I tampoc crec que en això sigui l’únic. No voto a favor seu, sinó contra els altres. Són prims, capquadrats i esterilitzadors. I aquests han de manar, en un cas d’independència? Quina por. Potser en aquestes circumstàncies tan migrades la política catalana no pot donar per més complexitat, o potser als catalans no se’ns pot deixar sols. Els altres polítics els veig desganats, perduts i a la defensiva, però els independentistes… No sé què en deuen haver fet d’aquell somni i aquella gravetat dels besavis, d’aquell “salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda, / salut a la Pàtria, no encara nascuda / tal com l’hem somiada sos fills.”
I en aquestes va arribar en Lluís Llach i va dir que, vista la situació, potser s’acabaria pensant d’entrar en política.
( 13 de març del 2011, El Punt )
