Louvre
No havia estat mai al Louvre. És el museu humiliant, una magatzem inhumà, com internet, un vòmit de verges i sarcòfags, gerres i sàtirs i sant sebastians. Necessitaries trenta ulls, vuit cames i mil dies per donar-hi a l’abast. No m’estranya que un sol quadre el domini com si fos Lluís XIV, i de cap manera el millor: la Mona Lisa, l’estrella pop, l’única peça anunciada amb fletxes per tot el museu. Perquè al Louvre t’hi perds fàcilment, però no en sortiràs sense saludar la Mona. L’he vist de lluny darrere un vidre, entre flaixos i bosses Disney París, i m’ha confirmat la idea de Ramon Gaya, que és un rellotge de paret i un mecanisme sense sang. No s’hi cabia, a la sala, i això un dia entre setmana i en temporada baixa. No vull ni imaginar-m’ho al mes d’agost. Per la resta, com sempre en aquests museus demencials, una dotzena de genis que converteixen l’entorn en morralla. Quadres que no veus perquè s’haurien de restaurar i quadres que no veus perquè estan mal il·luminats. La immensa majoria no els veus perquè no tens temps. La il·luminació i l’ordenació d’aquests museus de l’ostentació tampoc hi ajuden, són un desastre.
O sigui que he sortit del Louvre amb les mans al cap i caminant igual que tots els visitants a la sortida, com un zombi empastifat de pintura, deixant petjades de colors darrere meu. I he hagut d’entrar a un bistrot a prendre un cafè. He obert Le Parisien i m’hi he trobat una notícia interessant. Un enginyer francès de vuitanta-sis anys vol transportar un iceberg de Groenlàndia a les Canàries per abastir d’aigua dolça una part d’Àfrica. Ho ha estudiat i es pot fer aprofitant els corrents marins i guiant l’iceberg amb un simple remolcador. Cent quaranta-un dies a dos quilòmetres per hora, arrossegant trenta miliards de litres d’aigua, prous per abastir durant un any mig milió de persones. Ho han simulat amb l’ordinador. S’envoltaria l’iceberg d’una tela aïllant. Arribaria a les Canàries havent perdut un màxim del trenta-vuit per cent de volum.
Remolcar un iceberg. Jo encara anava empastifat de pintura i arrossegant l’iceberg de Poussins, Rubens i Rembrandts, i he pensat que tots arrosseguem records i possibilitats, com icebergs feixucs que es van fonent darrere nostre, fonent-se de manera tan ineluctable com l’emblanquiment dels cabells amb l’edat. M’he sentit remolcant tot allò que podria haver viscut, el desig de viure que es va fonent sense que es pugui lluitar contra res ni ningú, sense ni a què ni a qui culpar si no a nosaltres mateixos, creditors i deutors, tan responsables de requerir com de no satisfer. I he vist, m’he pintat altres menes d’icebergs arrossegats per persones: odis submergits esperant que es desfaci el glaç i s’alliberin monstres prediluvians i això sigui una caixa de Pandora, una guerra, una massacre…
I anava prenent-me el el cafè i veia a l’altre costat de la finestra els parisencs del centre de la cuitat caminant tan mudats, i pensava en quina mida, quants quilòmetres cúbics de glaç traginava cadascun i quina forma tenia cada iceberg… Perquè no hi ha dos icebergs iguals, n’hi ha que tenen per exemple la forma d’un piano, i no se sap quina música, com hi ha icebergs que són un gos, un cadàver o un armari ple de disfresses, una serp, un canó, una rella que esgarrapa la terra, un carro o una jardinera de flors, i hi ha persones que arrosseguen un jo com elles mateixes, un jo lligat al seu torn a un altre jo que en remolca un altre, i un altre, i des de cada costat estiren en direccions contràries.
( El Punt, 6 de març del 2011 )
