Nou rècord en la cotització de l’or
L’altre dia vaig acompanyar la meva filla a una gran superfície comercial. Al mig del passadís ple de botigues de roba hi havia una taula de compra-venda d’or. Surts de casa amb l’aliança d’or, tornes a casa amb l’abric nou.
En cinc anys, el preu de l’or s’ha triplicat. A trenta mil euros el quilo, s’entén que al Maremàgnum o al Barri Gòtic hi hagi un revival del tirón. Les verges i els cristos tremolen de nou als colls dels propietaris. La febre d’or ha disparat els atracaments de joieries i ja ha arribat a l’ultratomba.
La notícia va saltar fa una setmana. La Unitat d’Investigació dels Mossos d’Esquadra de Santa Coloma de Gramanet va notar que últimament corrien moltes dents d’or per les botigues de compra-venda. En total disset dents, dos mil eurons, i totes venudes per un mateix home, que no era un senyor esdentegat sinó un enterramorts del cementiri de Badalona encarregat de traslladar cadàvers desnonats del nínxol a l’ossera comuna. Pel camí s’aturava un moment a fer el dentista.
No estem parlant d’un robatori. Els morts no tenen propietats. A efectes jurídics, les seves pertinences són coses abandonades. L’enterramorts no havia violat cap nínxol. Els Mossos van imputar-li delicte “contra la llibertat de consciència, els sentiments religiosos i el respecte als difunts”, que és el que s’aplica a la profanació de cadàvers, i disset faltes contra el patrimoni, per apropiació indeguda. Tenint present que anaven a l’ossera, no sé si tan indeguda.
Fa un parell d’anys, hi va haver una profanació al cementiri de Sant Andreu. Al cap d’un mes d’haver enterrat un patriarca gitano, els familiars van anar a posar unes fotografies al nínxol del difunt. Enfilat a l’escala, el fill va sentir com una olor desagradable, i va descobrir que la làpida només estava encaixada. Van obrir, i el mort no tenia els braços creuats, tal com l’havien enterrat, sinó estirats, i la camisa sorprenentment desbotonada. Hi faltaven un rellotge d’acer, dos rellotges d’or i un anell d’or. Segons els càlculs de la família, quaranta-un mil euros, preus del moment. Això ja era evasió de capital.
A Nàpols va haver-hi no fa gaire un escàndol quan es va descobrir que, per comptes de cremar-los, els taüts dels morts exhumats es reciclaven per fer llenya: acabaven coent pizzes. De vegades, però, el mort s’endú molt amagat l’objecte de valor. Als anys vuitanta del segle passat, a Colonia, van enganxar uns metges que treien els marcapassos dels difunts i els venien a una empresa que els recol·locava. Al Paraguai, uns empleats de funerària reciclaven els marcapassos mentre preparaven la vetlla. Sovint els marcapassos s’acaben d’estrenar! Últimament els implants mamaris s’han convertit en un problema per les incineradores: esclaten i malmeten el forn. No és llegenda.
Abans una ossera eren uns ossos que, al cap dels segles, acabaven en res. Ara ja no. Ara hi ha un més enllà. El cos ja no és del tot ecològic. És igual que el despullem de rellotges, anells i sivelles. Ara entre els ossos hi ha pròtesis de tota mena, cargols, claus i ferralla, lents de contacte, implants de silicona o de titani, implants cloquers, capil·lars, vàlvules cardíaques mecàniques, marcapassos que van tirant fins que no s’acaba la pila… Una ossera? Un abocador. Les dents d’or acaben per semblar una engruna de caliu entremig de la cendra. Fins que arriba un dia, i sense tanta religió, que valem literalment el nostre pes en or.
( El Punt, 19 de desembre del 2010 )
