Maragall inacabable (3)
El que vull remarcar de Paternal és el valor, qualitat imprescindible per qualsevol artista, i suggerir la importància que podia tenir l’experiència d’aquella reacció davant de l’atemptat en la formació també literària d’un Maragall que tot just feia un any que havia començat a escriure articles. No ho sabrem mai, no es pot saber, però fixem-nos què va dir un altre poeta, Josep Carner, que de petit va passar una experiència semblant:
“Vaig presenciar l’atemptat contra Martínez Campos”, diu a una entrevista de l’any 27. “La bomba del Liceu escombrà la família d’un meu amic. De contracop, em pervingué un optimisme invencible. Em sembla que, mai més, cap cosa m’espantarà.”
Doncs bé: tres anys després de la bomba del Liceu hi ha l’atemptat dels Canvis Nous. Sis morts i quaranta-quatre ferits quan la processó de Corpus passava pel carrer de Canvis Nous. Notem el canvi de valoració de l’atemptat en una carta del 20 de juny de 1896 al mateix corresponsal, Antoni Roura, tot i la celebració final que en fa:
“Ja hauràs vist lo de la bomba de la processó de Santa Maria i les desgràcies: és un fet d’una estupidesa i d’una ferocitat que espanta. Les víctimes foren gent més innocent i menos calificada que la del Liceu, i això fa encara el fet més béstia i repugnant (…) Observo en la premsa estrangera que Barcelona [i torna a remarcar entre parèntesis:] (per tristes causes) va prenent cert to de ciutat europea, cosmopolita.”
Són experiències que Maragall tindrà presents tretze anys després durant la Setmana Tràgica, on en certa manera redimirà cristianament aquests punts de vista més aviat frívols de les cartes, que no deixaven de ser fruit d’un entusiasme que honest com era no podia dissimular, i menys a un amic.
