Monzoniana ( i 2 )
I ara la part acadèmica. Primer de tot voldria donar les gràcies a Manel Ollé, a la Universitat Pompeu Fabra i al Departament d’Humanitats per haver-me convidat. Per sobre de tot voldria dir si se’m pemet que Quim Monzó representa per la literatura catalana el cas d’un autor que no deixa indiferent. La seva obra és cabdal, entronca amb el la deu principal del pensament literari català i la projecta més enllà dels nostres dies. És un autor que ha creat escola, i té molts de deixebles. És un fet constatable que sense Monzó, avui, no estaríem aquí. Em sap haver-ho de dir, però aquestes coses s’han de dir. Com diu la frase, deu ens lliuri dels nostres imitadors, perquè d’ells seran els nostres defectes. I és un fet que la cultura de jiji-jajà ha fet molt de mal en aquest país, que se’ns ha omplert de monzonets que no tenen cap mena de gràcia i que només serveixen per distreure’ns d’empreses molt més importants. El ponent es passa la mà dreta per la barbeta. Es queda quiet. Acaba de llegir la frase número dotze. S’està llegint a si mateix. O sigui està llegint exactament això que llegeix. Paraula per paraula. Paraula per paraula i lletra per lletra. O sigui no diu res que no surti al text que du escrit. De fet no pot. Qualsevol cosa fora del text que du escrit seria una improvització i una improvització seria una falta de respecte al públic. Perquè un escriptor no és un improvitzador i el ponent se l’ha convidat com a escriptor i per tant ha escrit un text que és el que se suposa que ha de saber fer. Si no no l’haurien convidat a ell. Si fos un ballarí ballaria. Però com que és un escriptor ha hagut d’escriure. Però ho ha hagut de fer a casa perquè si ara es posés a escriure aquí seria un avorriment. I no només això. S’espera d’ell que comenci a repartir floretes. Als contes de Monzó, als articles de Monzó, a les novel·les, al discurs de Frankfurt de Monzó. Naturalment. Que digui que Monzó ha estat molt important per ell. Que digui que l’ha influït i fins i tot es podria arribar a dir en aquest text que està llegint. S’espera que digui alguna cosa del discurs de Frankfurt. S’espera que el ponent llegeixi aquí que cap altre autor emprenya tant als necis com Monzó. No ho fa. Ho ha fet. No ho fa. S’espera que digui tot de coses que l’escriptor diria amb molta més comoditat si Monzó fos mort però per desgrà Això està mal escrit. Més ben dit està ben escrit. Costa molt parlar molt bé d’algú igual que costa molt parlar molt malament d’algú. No. parlar malament costa menys. Sol haver-hi més motius. En tot cas si s’espera que l’autor digui tot això deu perquè tothom ho té clar. De manera que no cal que ho digui. Però llavors de què parla? De les finestres? L’escriptor es grata el cap. Si es grata el cap és perquè a casa ha escrit que es grataria el cap. I això sí que no s’ho pensava ningú, que l’escriptor es grataria el cap. No queda gaire bé gratar-se el cap. Però què pot fer, si ha escrit que es grataria el cap? No gratar-se el cap. Però és que si ara no es grata el cap no és perquè no quedi bé gratar-se el cap sinó perquè el text que du escrit de casa diu que l’escriptor ara no es grata el cap. Es torna a gratar el cap. No pot fer res més. No pot ni pensar. És molt fotut no poder ni pensar. Encara que de vegades no és tan fotut. De vegades reposa molt. A veure si després de tanta propaganda resultarà que llegir és el contrari de pensar. Això sí que seria una descoberta digna de ser presentada en públic i d’haver-la dut escrita. Perquè el ponent està llegint i per tant està encadenat a cada frase que llegeix. Concretament i ara mateix llegeix la frase número cinquanta-nou. No és que les hagi comptat ara. Ja s’ha vist que no s’ha aturat a comptar-les. Les porta comptades de casa, o sigui, el dia que les va comptar, que resulta que no és avui, o sigui, sí que és avui, perquè és avui, dijous dia tres de desembre de l’any dos mil nou, que és quan ho està o ho estic escrivint, perquè en realitat sóc jo mateix que ho escric i en realitat preveig o preveu que ho llegiré o ho llegirà, que ho estic llegint o ho està llegint exactament d’aquí dos mesos, el dimecres dia tres de febrer de l’any dos mil deu, que resulta que és avui però que en realitat no és avui, de manera jo ara mateix el ponent o jo o fins i tot tots dos som un producte de fa dos mesos o sigui que fa dos mesos que tinc o que té o que tenim segrestat aquest moment que ara visc. O viu. O vivim. Ja fa dos mesos que sé o sap o sabem que el dia tres de febrer sabré o sabrà o sabrem que fa dos mesos que sabia o que sabia o que sabíem que avui dia tres de febrer concretament al matí estaria o estaria o estaríem o estaré o estarà o estarem o estic o està o fins i tot estem llegint exactament aquestes paraules exactament aquí on les estic està o estem llegint ara. Alentiment de la lectura perquè sembli que al mateix temps que llegeixo o llegeix o llegirem o llegiré o llegirà o fins i tot llegirem estic o està o fins i tot estarem rumiant. I després diran que llegir ens fa més lliures. Obertura de braços i palmells. El ponent o sigui jo o sigui ell i jo o l’un o l’altre o nosaltres, gestualitzar, és igual, deixem-ho en el ponent lector de Monzó i que en tot cas si no el llegís tampoc ho diria aquí entre altres coses perquè no ho duria escrit i no ho duria escrit perquè en realitat seria una mentida cosa tampoc sé com es menja perquè si una cosa és mentida no pot ser al mateix temps real de manera que no es pot dir el que acabo de dir que en realitat seria una mentida perquè no hi ha una realitat de les mentides, anar accelerant gradualment el ritme de lectura, no es pot dir en realitat és mentida i això vol dir que la ficció no existeix i això vol dir que jo sóc mentida en tant que ponent, o si no és que jo no existeixo, o sigui que o no hi ha ficció o tot és ficció o… El ponent es queda un moment aturat. Es queda aturat o es quedarà aturat perquè se n’adona que ni llegir és pensar, ni llegir el fa més lliure, i que ara mateix llegir en realitat és escriure i escriure és llegir i llavors es queda parat en una paraula que acaba d’escriure però que en realitat encara ha d’escriure perquè és la que ve ara i que diu: llegeix. I ho fa. Llegeix. Llegeix. Llegeix. Llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix… Prou! Prou! Prou! Prou!
( 3 de febrer del 2010, Universitat Pompeu Fabra )
Febrer 12th, 2010 at 9:54 am
Ei, fantàstic! Et felicito.