Consideracions marginals sobre Porcel (3)

Vaig conèixer Baltasar Porcel fa uns deu anys, quan es trobava en el rellançament que des del punt de vista de públic i de valoració crítica van ser per la seva carrera El cor del senglar i,  ja amb una mica de sordina, L’emperador o l’ull del vent.

Un cap de setmana abans de Sant Jordi, dues llibreries de prop de la ciutat on visc – una ciutat del primer món amb més de vint mil habitants, però menys d’una llibreria – , La Llopa de Calella i La Pilona de Malgrat de Mar, van convidar Porcel a signar llibres. Encara avui ho fan així, compten que els escriptors importants no vindran per Sant Jordi i els conviden el cap de setmana anterior. Vaig oferir-me a portar-lo de Calella a Malgrat i després el viatge de tornada.

Abans de l’Alfa Romeo, jo vaig tenir un Audi A6 com una casa de pagès, i més val que ho expliqui. El venedor de cotxes de segona mà va veure’m a venir. Va posar-me de costat dos cotxes amb el mateix preu, mig milió de pessetes. Un Panda Marbella pansit i un Audi A6 fosc i descomunal, vell de motor però per fora impecable, amb la tapisseria perfecta i la planxa com tot just estrenada, perquè el propietari anterior acabava de fer-se’l repintar, un cotxe de gàngster amb un maleter ample on cabien mitja dotzena de cadàvers. Vaig pensar a marcar-li les portes d’un costat amb un rosari de foradets que semblés que m’havien metrallat. Tot Malgrat, que és on vaig comprar-lo, coneixia aquell cotxe. Jo no. Segons el meu punt de vista, que fos un model vell encara l’afavoria. El venedor era un professional i va calar-s’ho. En allò que avorrim no anem mai a l’última, al contrari, és que ens treu de pollaguera la novetat, la puta capacitat que tenen les coses disgustants de renovar-se. Tant que costa acostumar-s’hi, i després te les canvien. I ara ja puc dir que el meu amor pels cotxes no és diferent del meu amor pels camps concentracionaris o les plagues de coloms urbans. La promoció automobilística de l’últim quart del vint va ser una salvatjada. El rei mecànic de la selva d’asfalt ha passat per sobre de tot. Que hi ha una crisi? Les motos i els cotxes primer! Això només s’explica per un instint genètic d’arrel pleistocènica, un desig furiós de poder-se escapar físicament, una necessitat de poder-nos enfilar a una màquina màgica i desaparèixer. Això ens ha acabat atrapant en una malla tupida, feta de carreteres col·lapsades, semàfors que t’aturen, rotondes que et frenen, radars que et retraten i policies malparits que t’esperen darrere un revolt amb un talonari a una mà i un bolígraf a l’altra. Barreres de peatge, cinturons obligatoris, rebuts d’assegurança, accidents amb joves i criatures morts, el cotxe per mi és això, a més d’un mecanisme estatal de recaptació i control insubstituïble. De manera que cada cop que veig un reietó enfilat al seu Hummer rumio el calibre de bomba que necessitaria per engegar-lo encara més enlaire a dintre el seu vehicle militar. Ho dic per donar una idea de com havia de ser de viu el venedor de cotxes de segona mà, i jo d’ignorant en qüestions elementals com ara el consum de benzina o el preu d’arreglar la calefacció d’un transatlàntic vell com aquell. Al cap d’uns mesos va despresndre’s la tela del sostre i sense la tela sorties sempre de l’Audi amb els cabells enganxosos d’un material negre i llefiscós que se’n desprenia, i els nens m’hi escrivien coses al sostre amb el dit.

Quan va pujar a l’Audi, Porcel va fer un comentari admiratiu. Vaig acostar la mà al radiocaset i vaig dir: “posarem una mica de música.” El gest de pànic d’aquell home em va fer present de cop l’edat que tenia. L’energia i l’entusiasme també té limitacions.

Anys més tard, vaig veure que Porcel ja no anava amb el seu famós Ferrari vermell, sinó que també gastava un Audi, un Audi A3, més discret i senyor, més ajustat a l’edat que tenia.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant