Clem Snide

Per acabar aquest interludi musical, abans de tornar a Porcel, deixaré aquí apuntat que jo no sóc d’anar a concerts. M’ha tocat fer-ho per treballar una mica, i m’ho passo de primera si el concert es fa al costat de casa, però estic més que acostumat i satisfet amb els discos. La perfecció d’un disc, que no deixa de ser un concert gravat, els acabats, poder sentir els millors intèrprets en els seus millors moments… Això no pot donar-ho el concert en viu. Se’m dirà que la gràcia efimera, o que el paper del públic – fins i tot Glass en parla, d’això -, i és veritat, però també hi ha els estossecs, el mal dia del concertista, etcètera, i finalment  el risc de decepció és tan alt com a teatre – d’acord, no tant. Fins i tot amb el cine, poder aturar una reproducció i canviar-la per una altra sense moure’t del sofà – i estalviant-te l’emprenyada d’haver anat fins al cine – no té compensació.

Clem Snide deu ser l’únic grup que sense ser encara un clàssic em podria fer moure per anar-lo a escoltar. És l’excepció. Perquè ni Michael Jackson reflotat m’aixecaria de la cadira. Els vaig descobrir fa mig any. Em sembla que la senzillesa, la melodia, la perfecció dels arranjaments i per sobre de tot la subtilitat del cantant, la manera que s’entronquen en la tradició – com reelaboren All the way o I’ll be your mirror, o roben i perfeccionen Beautiful de Cristina Aguilera – i incorporen coses d’aquí i d’allà, com rastres de U2 i, és clar, de Dylan, i que els fa tan educadament reconeixibles, la gràcia de les lletres, tot això que permet comparar-los a la novetat que en la música catalana van ser els Antònia Font, em sembla que se’ls ha d’escoltar, per la tendresa severa, a l’altra punta de la complaença i perquè són capaços de dir que “no one will survive the end of love”. Les seves cançons i sobretot la manera d’interpretar us faran passar l’estiu.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant