Les quatre estacions
Fa uns deu anys, jo pensava que aquest absurd no continuaria per gaire més temps, i que algun responsable s’adonaria de la nosa que arriba a fer el fil musical del tren de Rodalies. Al cap d’un temps, vaig deduir que aquest responsable no anava en tren de Rodalies. Vaig suposar, doncs, que el dia que s’espatllés el fil demencial ja no l’arreglarien. En cap moment vaig esperar el que hauria estat lògic: que deixessin almenys un vagó pels que volem viatjar tranquils, un vagó humanitari amb un símbol vermell semblant al de prohibit fumar, on per comptes del cigarret hi hauria hagut un altaveu. En cap moment vaig esperar-ho, perquè hauria estat un senyal de respecte pel viatger.
Ara l’aprovació al Parlament de Catalunya d’una llei ferroviària ha despertat alguna esperança. Amb el nou Estatut, la Generalitat tindrà competències en la gestió dels trens de Rodalies. Diumenge passat, en una esplèndida carta al director, el senyor Josep M. Guillèn semblava agafar-s’hi. En nom dels damnificats per aquesta “tortura acústica”, es preguntava: “Què passaria si al tren ens obliguessin a engolir un tranquil·litzant, a rebre un massatge relaxant o a llegir un llibre que no ens interessa? L’ordre públic s’alteraria fins al caos.”
Senyor Guillèn, no és per desanimar-lo, però: què li fa pensar que la Generalitat hagi de treure el fil musical? Els últims anys, moltes escoles i instituts públics han substituït el timbre per un fragment de música. Pari l’orella al voltant seu. Al supermercat, al restaurant, a la farmàcia, al cinema, a l’aparcament. Són negocis: si el fil molestés algú, vostè creu que el posarien? El meu mòbil ni tan sols permet triar un timbre sense melodia: d’on li sembla que surt aquella musicota mortífera cada cop que sona un mòbil? Qui el vol, un timbre discret, podent oferir als que t’envolten un concert de Bustamante?
El 1920 Satie va mirar de trobar una solució de compromís, amb una música de mobiliari, pensada expressament per no ser escoltada. “Qui encara no hagi sentit la música de mobiliari no coneix la felicitat,” va escriure. “No s’adormi sense sentir un fragment de música de mobiliari o dormirà malament.” Va estrenar-la en una galeria d’art, a l’entreacte d’una peça de Max Jacob, i l’invent no va funcionar. Satie havia demanat que durant la interpretació el públic es movés, begués i xerrés, però, tan bon punt els músics van començar la interpretació, la gent es va asseure a escoltar en silenci. Es veu que, enrabiat, Satie cridava: “No ho escoltin! No ho escoltin!”
I era que la gent no volia una música per no ser escoltada. La gent volia els hits del Rodalies: el Concierto de Aranjuez, el Carmina Burana, la cavalgata de la Valquíria i, ben oportunament, Les quatre estacions. Interrompudes cent cops per anunciar la propera parada. Acompassades pel xim-xim dels cascos del melòman de torn, que ha de tenir-los a tot volum perquè no se li barregi el que escolta amb el fil musical.
Senyor Guillèn, vostè no ha entès que el tren no és un lloc per xerrar, llegir o estar en silenci. Si vol xerrar, vagi al bar. Si vol llegir, vagi a la biblioteca. Què fa, anant a treballar? Si vol silenci, hi ha balnearis. Un tren de Rodalies és per fer-se una cultura musical.
I encara li diré més. Prudència. Millor no dir res i no aixecar la llebre, que encara ens posaran un parell de televisors a cada vagó amb el Canal Metro.
( 5 d’abril del 2005, El Punt )
Mínima actualització. Es veu que a conseqüència d’una enquesta, fa alguns mesos que els rodalies circulen sense fil musical. Jo tinc la impressió, potser de fons irracional, però molt persistent, que el mal funcionament del trens catalans és intencionat. Per això no descarto que si mai aquests trens arribessin a funcionar dignament pogués restablir-s’hi el fil musical. Pels retards de fa uns dies, a més del sabotatge, que es veu que disculpa, van escusar-se dient que eren culpa de les condicions metereològiques – feia fred.
