Isaki Lacuesta
Molt interessant com, de fa uns anys, el cine català es relaciona amb la realitat. En diuen documental, per com mira de desprendre’s dels models gastats de la ficció. Fer volar coloms és molt agradable, els primers moments: a la llarga el plom pesa massa, i no només a l’ala.
Isaki Lacuesta té 31 anys i és de Banyoles – on hi ha el Museu Darder, remarca. A dotze anys se’l van endur a viure a Girona. Mentre estudiava audiovisuals, escrivia articles al Diari de Girona sobre els seus dos móns: el cine i la literatura. Una vegada va fer la crítica d’un llibre inexistent. Acabada la carrera, va apuntar-se al màster de Documental de Creació. Va treballar amb Jordà. La seva primera pel·lícula, Cravan versus Cravan, parlava d’un poeta. Insòlitament, els curtmetratges van venir després. Aquesta setmana passen pel Canal Plus la seva última pel·lícula, La leyenda del tiempo.
Com Dies d’agost, de Marc Recha, La leyenda del tiempo treu partit de la realització sobre la marxa, vull dir amb un guió mínim, gairebé inexistent, que es va modificant en el rodatge. Es tracta de treure’s el pes de la retòrica de sobre i de mirar de capturar directament la realitat – la veritat, per dir-ho emfàticament. Això té tant de treballar sense xarxa que sembla que les dues pel·lícules hagin necessitat encomanar-se a un fantasma poderós que els ajudés del més enllà, Barnils a Dies d’agost i Camarón a La leyenda del tiempo.
“Realment estàs jugant a la corda fluixa,”em corrobora Lacuesta, vestit de fosc, de tracte suau, d’un fons inquiet i convençut, “però jo tenia tres històries. Una va caure: van quedar les dues de la pel·lícula. Una altra xarxa és el temps: evidentment, passaran coses. La gent et diu: quina sort que heu tingut que us ha passat això tan meravellós. Home, però és que portem quatre mesos filmant. Hem rodat noranta hores i n’han quedat dues. El que faig, també, és guardar-me dos dies de rodatge per després del muntatge. És al muntatge quan entens la peli que estàs fent. Perquè, abans, no en teníem ni idea.”
Aquest tipus de cine, no serà per una immediatesa que exigeix el país, de massa fàcil que és, aquí, bufar núvols i perdre de vista el món? “La meva peli o la del Marc Recha funcionen molt més aquí que a Madrid, i té a veure amb una formació del públic i els nous directors. S’ha creat una mica d’escola. L’origen pot ser la mancança industrial. El cinema de pressupost de ficció sempre s’ha fet a Madrid. Aquí es fan les pelis porno, els anuncis i els documentals, que són les coses barates. I això, al llarg d’anys, ha creat una tradició i uns referents. També té a veure amb una certa tradició avantguardista catalana: Jordà, l’escola de Barcelona, en Portabella, en Guerín… Té a veure, més que amb un documental social etnogràfic, amb un documental molt preocupat per l’estructura i per això que dius tu de tocar de peus a terra, de creure en el cinema com a experiència vital, de buscar viure. “
“El desgast de la ficció en el cinema és molt evident, per una qüestió d’estructures massa repetitives, perquè l’espectador de ficció ja preveu què passarà i sent la necessitat de veure coses diferents, i hi ha molts cineastes que busquen per aquest costat la sortida. A Portugal hi ha el Pedro Costa, i cineastes xinesos que estan també en la mateixa línia, o argentins.”
“Els directors de ficció convencionals estan més preocupats per com fan una seqüència, per com serà l’estil. En el nostre cas, el dubte és si hi ha pel·lícula o no hi ha pel·lícula.”
( 23 de gener del 2007, El Punt )
