Before the Devil Knows
Com deia en una altra pàgina d’aquest programa, Before the Devil Knows You’re Dead és tan bona que supera tot el que hagi vist o hagi de veure aquest any. Per mi dóna unes quantes voltes a Cassandra’s Dream, i ho dic per les concomitàncies argumentals que tenen, com la iniciació familiar al crim o el descontrol del mal en mans inexpertes. Són els temes que et deuen interessar quan tens setanta o vuitanta anys i ets un clàssic i filmes com un clàssic. ( I si no, també. )
Lumet és un director sobri, més proper a Eastwood que a Allen, és un d’aquests artistes impassibles que van rodant pel·lícules amb el convenciment implacable de fer el que han de fer agradi o no, fracassin o no. Se sol dir que són desiguals. No és exacte. Passa que fabriquen una peça molt delicada que de vegades es trenca, o triguen a trobar la manera de fer-la. Però quan troben la manera la peça és extraordinària.
Lumet és un habitual dels crims i dels judicis o sigui un director acostumat a filmar en termes morals. És despullat com una sala d’audiències. Before the Devil Knows You’re Dead està narrada amb elegància notarial.
El títol ve d’un brindis irlandès que al començament apareix complet i que es pot traduir més o menys com “passa’t mitja hora al cel abans que el diable sàpiga que has mort”. A la pel·lícula, aquest cel no dura ni un minut ( per increïble que pugui semblar en companyia de la Marisa Tomei. ) Després Lumet tira unes cartes i durant la pel·lícula les va llegint una per una, com una bruixa o un oracle de tragèdia grega, i cada carta és un punt de vista. La pel·lícula està travessada de punta a punta per una violència moral horrorosa. També hi ha, per dir-ho amb un títol de Lumet, un terrible veredicte final.
( Novembre del 2008, full de mà del Cineclub Garbí. )
