La burocràcia
El funcionari municipal em diu: “per fer avançar l’expedient, t’aconsello que et posis d’acord amb tal persona. És amic meu, vam estudiar junts, remena per l’Ajuntament i es troba en una situació semblant a la teva.” Tanco la llibreta plena de noms i fletxes i interrogants que he anat omplint durant la reunió i me’n torno a casa. El que m’ha aconsellat el funcionari podria sonar a corrupció. Aviat farà tres anys que intento resoldre el tràmit. Potser és pitjor que corrupció.
Milan Kundera ha escrit alguna vegada sobre l’autor que considera “clau de l’Europa central del XIX”, Adalbert Stifter. D’aquest escriptor, aquí, se’n coneix una traducció castellana de fa quinze anys. Kundera parla amb una gran admiració del llibre més important d’Stifter, El final de la tardor. La novel·la explica la història de Risach, un home que va descobrir que era incapaç de treballar de funcionari. Kundera, exiliat del comunisme, sap en què consisteix la burocràcia i entén que Risach “és un home de les coses concretes.” “El seu trencament amb la burocràcia”, diu Kundera, “és un dels grans trencaments de l’home amb el món modern.”
Una de les bofetades fortes d’aquesta vida és el descobriment de la burocràcia. La burocràcia entesa com el “govern del buró”, és a dir, de l’administració. No de la qüestió que t’afecta, ni de cap interès particular, sinó de l’intermediari asèptic i de l’imprès.
Jo vaig pel món veient cortines de paperassa. Veig burocràcia per tot arreu, a les carreteres col·lapsades, al fracàs escolar, a la proliferació de coloms, al fil musical del tren de rodalies, a les escultures de rotonda, a la comicitat encarcarada dels telenotícies. Oi que sembla senzill, arreglar tot això? La cosa dura és que ho és. Una mica de racionalitat i de senzillesa és a l’abast de tothom! Però els polítics transporten sobre el cap tones i tones de burocràcia. Si et despistes, te l’entaforen al forat, si hi ha sort, de la boca. Els llibres, la música, l’art també és ple de burocràcia, els autors han d’anar constantment amb una escarpra i una llima per treure’s la crosta burocràtica que se’ls fa. L’articulisme sovint és una pura màquina de fer botifarrons ideològics impresos. Per un costat poses la notícia, per l’altre et surt interpretada. Burocràcia.
La burocràcia és proporcional a la distància que separa administrador i administrat, és una demostració de poder, del valor diferent que té el temps – és a dir, la vida – de cada persona: com més cua has de fer, més a la cua estàs. La burocràcia és l’infern artificial perfecte, perquè es basa en la niciesa, i no n’hi ha de més dura que la humana.
La burocràcia equilibra els de sota: per baix. Reunions eternes, aclaparament faraònic. Amb un quilo més de paper a sobre, el cor de la persona – o del país, tant és – queda una mica més ofegat. Fulls i fulls morts, fullaraca. Si vol presentar-hi disconformitat, presenti una instància, amb dues fotocòpies del DNI i el justificant d’estar al corrent de la seguretat social, i, segons el que estableix l’acord de la Junta de Govern de 23 de juny del 2001, que no exhaureix la via administrativa, vostè pot sempre interposar recurs d’alçada en el termini d’un mes a comptar de l’endemà de la recepció d’aquesta primera notificació, segons el que estableix l’article tal de la Llei A/bcd, de tal dia de novembre de tal any, de règim jurídic de les administracions públiques i el règim administratiu comú, modificada per la llei tal, de tal i pasqual.
( 22 de setembre del 2006, El Punt )
