Gargallo
Va començar seguint Rodin, amb figures que sortien de la matèria, va esculpir unes voluptuositats fèrtils i primitives, però alhora va fer la Petita màscara amb floc (1907), primera d’una sèrie de màscares que aprofitaven l’ombra delicada i esvelta de la xapa –els flocs metàl·lics tornats celles i cabells rinxolats–, i va arribar un moment que la màscara ja era tot un bust, ja emmascarava tot el cap, per dir-ho així, tot el contorn del cap.
Gargallo a través dels contorns. No sé si és veritat el que es diu, que Gargallo es va passar una nit en blanc davant Les senyoretes d’Avinyó del seu amic Picasso. El cas és que les escultures se li van tornar cubistes. Cubistes? En aquesta recerca de l’impossible que és l’art, el cubisme buscava la tercera dimensió de la pintura. Quin impossible podia buscar, però, el cubisme, en l’escultura, que ja té aquesta tercera dimensió? Potser retirar-li? Així m’explico que en un moment donat a Gargallo les figures se li desinflen, se li xuclen cap endintre, i tenim cames, ventres i pits còncaus, com si la figura es volgués empassar aquesta tercera dimensió. Sembla que Gargallo busqui aixafar, aplanar, bidimensionar. Fet i fet, les escultures acabaran naixent-li així: d’unes superfícies planes que tallava i després muntava, de manera que l’obra, essent trinitària, mantenia una certa, intensa, dualitat dimensional.
Si Rodin emergia de la matèria, Gargallo va tancar el cicle; va sortir, va completar-se i es va mostrar en escultures de classicisme noucentista –aquesta Dorment voluptuosa, gairebé inflada, o començant-se a desinflar–, i sobretot va assenyalar el camí de l’evanescència, i per això es diu allò de: Gargallo, escultor de l’aire.
Petit arlequí amb flauta (1931) és el contorn, que toca la flauta: l’aire. La Gran ballarina (1929) és una gran ballarina d’aire, un penell que gira i gira. En una versió posterior, Ballarina (1930), la falda de la ballarina ja no se n’amaga, ja clarament és feta d’ales de papallona.
Em pregunto si aquesta insistència en les màscares no era per dir que en definitiva l’escultura és tota ella una màscara, que amaga més que no mostra, i si en Gargallo l’escultura no acaba per barallar-se amb si mateixa, perquè, sent la forma més absoluta, més completament dimensionada, s’allunya de l’essencial, que, suposo, deu ser adimensionat… llavors, tindríem un escultor en contra de l’escultura?
No: tindríem un escultor contra la matèria, un escultor que fa un crit com el d’aquest profeta irat i impressionant que va dur al cap durant almenys trenta anys abans de realitzar-lo; tindríem un escultor que ens crida amb un braç aixecat i un bastó a l’altre, per dir-nos el camí; un escultor més interessat en els contorns que en la matèria. Per això Gargallo apunta i dibuixa, perquè són els contorns, que li interessen. Atesa l’essencial humilitat de l’home, no som nosaltres a contornejar l’exterior, sinó l’exterior que ens conforma a nosaltres. I llavors tinc la sensació que Gargallo havia de ser una gran persona.
Jo veig aquestes escultures com les boletes d’aire d’un vidre: totes entorn.
Seguint la idea del contorn, la vida mateixa de Gargallo em fa l’efecte que dibuixa una trajecte artístic, com si l’hagués deixat apuntat, complet en la incompletud, contornejat; i, l’any mateix del gran èxit de les exposicions a Nova York i a Barcelona, Gargallo es va morir.
( 3 de novembre del 2006, El Punt )
