El Montgrí de “Solitud”
Dalí també va pintar muntanyes antropomòrfiques. Vist del nord, el massís del Montgrí fa com una Mila estirada: és la protagonista de Solitud, jove, amb la cabellera llarga i estesa, el nas arromangat, el pit amb el castell per mugró, la panxa d’embarassada i les cames que s’allarguen fins a mar.
Passades les oliveres i els ametllers ja despuntats de Bellcaire d’Empordà, el cotxe entra per un camí sense asfaltar. Aquest setembre, el Montgrí va cremar-se. Els pins enquitranats encara tenen les boletes negres de les pinyes a les branques. Quina descripció n’hauria fet Víctor Català, d’aquests troncs talats a un pam de terra, d’aquests arbres com espines de peix carbonitzades, al peu de la muntanya d’Ullà, “llarga esquena massissa, de cetaci”?
“L’ermita s’aixecava enmig d’una davallada que s’escorria entre accidents.” Santa Caterina és l’ermita de Sant Ponç. L’ermità, un tal Manuel, porta el petit bar de l’ermita des de fa quaranta anys. Us obre l’ermita per darrere, com a la nit terrorífica del segon capítol de la novel·la. Veieu el pou i pugeu amb el pastor i en Baldiret al pis de dalt, empostissat. “Veient aquella sala esbaladrada, la Mila es recordà de la solitud de les muntanyes.” Hi ha un teatret. Per l’aplec de Santa Caterina, hi col·loquen un nen Jesús. El Jesuset para la mà, els nens hi posen una moneda i, amb un mecanisme secret, l’ermità fa desaparèixer la moneda. És per pagar-li a Jesús la feinada de dur criatures al món. Els nens dels voltants es pensen que vénen d’aquí. El tema de la maternitat travessa tota la novel·la Solitud.
Aboquem-nos al balcó de l’ermita. La plaça de davant, que al vuitè capítol s’omplirà de roses, amb els xiprers “drets i tofuts” i la graonada “que baixava de la plaça fins als pinetons de més avall.” Des d’aquí dalt, la Mila descobrirà per primer cop a l’Ànima. “Tot el que veié era d’un mateix color: d’un gris compacte i apagat de cendra.”
“La capella estava plena d’esgarrifances”. L’altar barroc fa poc que el van restaurar. Blaus i daurats. El sostre baix, els laterals i les columnes també estan pintats. Demano a l’ermità pels exvots que la Mila netejava al quart capítol. M’ensenya una paret despullada. Havien penjat allà. Queden uns peus i un braç de cera, dues fotografies en blanc i negre en un marc daurat (una casa de pagès amb la teulada enfonsada; un ferit amb el cap embenat, la família al voltant). En un altre exvot, una mare resa agenollada al costat del fill malalt.
Pujada al castell de Montgrí. Al peu dels troncs cremats, brots d’alzines renadiues. “Sota sos peus els còdols bellugaven seguidament.” Els arbres s’acaben aviat, el corriol és cantellut i aspre, per trencar-s’hi les dents. Passada la creu, un purgatori “pelat com una nafra”, ventós, ple de closques de cargol entre els arbustos cremats i els còdols que el recobreixen. Els escurçons prenen el sol, o treuen el cap entre les pedres.
Abans d’arribar al castell, hi ha un desviament. “El corriolet, ple de giragonses, davallant enmig de penyals, uns vius, altres despresos de la muntanya” porta fins al Cau del Duc, una covassa orgànica, oberta com una boca de gegant sobre les oliveres de Torroella. “D’improvís li semblà que la muntanya l’engolia o que entrava en una altra capella.” A la novel·la, aquesta cova és el Bram.
“- Quina solitud! – murmurà, aterrada. “
Fa cent anys, Víctor Català va transmutar la potència del Montgrí en una dona.
( 15 d’abril del 2005, El Punt )
