Quanta, quanta guerra… ( 1 de 5 )
Al començament de Els salvats i els vençuts, citant Simon Wiesenthal, Primo Levi recorda que els caporals nazis dels camps de concentració deien als presoners que, guanyés qui guanyés la guerra, ells, els presoners, ja l’havien perduda:
“juntament amb vosaltres també destruirem les proves. I fins en el cas que alguna prova arribés a quedar, i algú de vosaltres arribés a sobreviure, la gent dirà que els fets que expliqueu són massa monstruosos per ser creguts: dirà que són exageracions de la propaganda aliada, i ens creurà a nosaltres, que ho negarem tot, i no pas a vosaltres. La història dels Lager l’escriurem nosaltres.”
Al segle vint hi va haver unes guerres, però, després d’aquestes guerres, hi va haver una altra batalla: la batalla per explicar aquestes guerres. Encara avui ens va arribant constantment del XX novel·les, pintures i tota mena de testimonis, especialment dels camps d’extermini nazis o del gulag, és a dir, de l’infern culminant del segle vint: l’experiència de la guerra mundial, de la guerra com un apocalipsi d’extermini humà.
De la mateixa manera que al dinou podia ser-ho posem per cas el Don Joan, em fa l’efecte que Ulisses és un dels mites centrals del vint. Ho és pel viatge i ho és pel fet que Ulisses sigui un dels pocs personatges que han baixat a l’infern i han tornat per explicar-ho. La batalla per explicar, per donar la seva notícia d’Auschwitz, van moure a escriure a Levi, que es considerava a si mateix un Ghegeimnisträger, un portador de secrets.
Hi ha un capítol a Si això és un home que es titula El cant d’Ulisses. El cant d’Ulisses és el cant XXVI de la Divina Comèdia, un dels més coneguts, que explica la trobada de Dante i Virgili amb Ulisses. Més o menys pels mateixos anys que Levi escrivia Si això és un home, és a dir, al cap de pocs anys del final de la Segona Guerra Mundial, Mercè Rodoreda escrivia un poemari, Món d’Ulisses, un recull de sonets a partir de l’Odissea ple de referències bèl·liques, de soldats i de mort. Rodoreda va encapçalar Món d’Ulisses amb una citació justament d’aquest cant vint-i-sisè de la Divina Comèdia:
…né dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né’l debito amore
lo qual dovea Penelopé far lieta,
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ebbi a divenir del mondo esperto,
e de li vizi umani e del valore;
ma misi me per mare aperto
sol con un legno e con quella compagna
piccola da la qual non fui diserto.
La cita continua, però la deixarem aquí. En la traducció de Sagarra és:
…ni el goig del fill, ni l’abraçada estreta
del meu pare xacrós, ni el jurament
d’amor fet a l’esposa mansueta,
no em varen vèncer l’esperit, ardent
per córrer món i per tornar-me expert
en les virtuts i els vicis de la gent.
I em vaig ennavegar per mar obert
amb l’escàs escamot, al qual estranya
mai fou la feina, i no em deixà desert.
Quedem-nos de moment amb aquestes dues idees sobre Ulisses que interessen a Rodoreda: per una banda, el viatge; i per l’altra, més específica de la citació que en fa, la de la llibertat per construir el propi camí malgrat l’amor als altres.
