Estats d’ànim i futbol
Com en la política, en les situacions límit o en els dinars a cals sogres, al futbol es manifesta el millor i pitjor de l’espècie humana. L’estat d’ànim és aquella onada d’il·lusió que permet tenir el veí barcelonista amb la cara pintada de colors i carregant banderes molt lluny de casa. La mateixa onada, a la baixa, enfonsa aquest mateix veí en la misèria.
Els experts recomanen un estat d’ànim pessimista abans de començar un partit. L’estat d’ànim pessimista abans del partit ens permetrà tenir l’última paraula en cas de resultat negatiu. “Ja ho deia, jo!” Si ens equivoquem, ningú ens ho retreurà. Un optimisme erroni, en canvi, ens duria a ser acusats d’il·lusos o d’alta traïció, i encara podria ser que ens trenquessin la cara. Per tot això, la gent amb dos dits de front és pessimista abans de començar el partit.
Per contrarestar aquest pessimisme, sempre hi haurà qui s’encarregui d’advertir que el pessimisme acaba portant al derrotisme, i que el derrotisme porta segur a derrota. Els que diuen això són els pessimistes autèntics.
Hi ha pessimismes abnegats i brillants. Quan, als últims minuts d’una final, amb quatre a zero a favor nostre i un penalt acabat de pitar també al nostre favor, algú ens diu que pleguem, que no hi ha res a fer, és un cas sever de pessimisme abnegat i brillant. Convé no oblidar que el pessimista abnegat i brillant, de vegades, l’encerta.
Si l’estat d’ànim pessimista ve del seny, l’estat d’ànim optimista ve d’un bon resultat previ. Si has guanyat un partit, bé pot ser que en guanyis un altre. I, després d’aquest, el següent. Per mantenir aquest estat, només cal guanyar el primer partit, l’altre, l’altre i el següent. Si ens abandonés la fe, recordem sempre que el futbol és un camí tan digne com qualsevol altre cap a la transcendència i el retir monacal.
Es pot parlar de transmissió hereditària en l’estat d’ànim. S’ha constatat que els pares optimistes porten els fills a l’estadi a amarar-se de l’entusiasme que s’hi viu. Els pares del sector pessimista fan el mateix, generalment el mateix dia.
L’estat d’ànim que portem abans del partit, es pot modificar durant el partit, però no és aconsellable canviar-lo més de vint vegades, perquè acaba marejant. Intentar modificar l’estat d’ànim de l’entorn, no sol produïr resultats apreciables. Si ens posem a fer de director d’orquestra en un camp ple fins a la bandera, segurament els de lluny no ens veuran. Sempre es pot mirar de modificar l’estat d’ànim dels jugadors. Això es pot fer sense tirar objectes contundents al camp.
Les principals tipologies anímiques es manifesten durant el transcurs del partit. S’han descrit casos d’individus que al començament d’un derby entren en un estat catatònic d’impassibilitat absoluta, ratllant el misticisme. No parpallegen, és dubtós que respirin i no s’exclou la levitació. S’especula que aquestes persones simplement estiguin esperant que s’acabi el partit. En altres casos, l’individu exterioritza el seu estat d’ànim per tal de compartir-lo amb familiars, amics i concorrents. Es tracta de persones d’una gran generositat. Si són al camp, salten, criden, gestualitzen, es convulsionen i després es giren a comprovar que els espectadors de darrere seu estiguin fent el mateix que ells. Hi ha el perill que es decepcionin. Si són a casa, salten, criden, gestualitzen, es convulsionen i després es giren a comprovar que allà on hi havia una dona ara no hi hagi una carta de comiat. Són persones a qui el camp se’ls fa petit. El pis, també. Per això, mentre dura el partit, s’observa als balcons d’alguns edificis la presència d’uns individus que hi han sortit a cridar. Només molt de tant en tant, cauen i es maten. Van de dintre casa a fora i de fora a dintre. Entremig, trepitgen el gos, salten sobre el sofà, s’enfilen per les cortines, roseguen el comandament a distància o abracen la tele, segons es desenvolupi el partit. Ens aquests casos, no parlem tant d’un estat d’ànim com d’una mutació genètica.
És corrent que, quan truques a una d’aquestes cases amb un individu amb l’estat d’ànim exaltat, el telèfon comuniqui. Això és perquè està mirant de compartir generosament el seu estat d’ànim exaltat amb un altre estat d’ànim exaltat que es mor de ganes de fer el mateix. L’experiència demostra que, en aquestes circumstàncies, és molt millor trobar-nos que el telèfon comunica. És difícil que, en l’empat a cinc minuts del final del partit o en la tanda de penalts, les persones afectades d’un estat d’ànim exaltat tinguin al cap l’adreça de restaurant que hem trucat per demanar-los, o gaires ganes de comentar com es troba de salut la tieta Paca.
Acabat el partit, es pot beure per celebrar la victòria o per oblidar les penes. En tots dos casos, això es fa al bar. Es pot tirar un coet perquè s’ha guanyat o es pot tirar perquè ha perdut el rival, a gust de cadascú.
En acabar el partit, l’estat d’ànim, si es trobava al camp, sol tornar a casa seva. Si és un estat d’ànim positiu i torna amb cotxe, no és infreqüent que tregui una bufanda per la finestra, toqui el clàxon i passi una dotzena de vegades per sota casa nostra, habitualment seguit d’una corrua d’altres estats d’ànim positius que també van amb cotxe, a darrere, fent la conga. Si l’estat d’ànim positiu és de fora de Barcelona, els radars antivelocitat ho detecten i les autoritats corresponents li comuniquen al cap d’uns dies. És una llàstima que, quan arriba la sanció, l’estat d’ànim ja no sigui el mateix. Si l’estat d’ànim que surt del camp és pessimista, els radars no noten res. Una frase que no és aconsellable dir en aquests casos és que l’important és participar.
Si el nostre equip fos imbatible, no caldrien estats d’ànim. Però seria tan divertit com seguir l’evolució d’una pedra al desert. De manera que, quan es guanya, alegria; i, quan es perd, tristesa. O almenys és el que diu la meva filla.
( Barça, n. 33, abril del 2008 )
