Toni Sala

Com que pertanyo a la generació que pertanyo, em sento obligat a començar dient una obvietat, que és que Carner també és una pedra de toc sobre l’estat de la nostra cultura. La valoració en què se’l té em serveix sovint per fer-me una idea de com estem, i, doncs, em fa de contrapès al cofoisme lògic – perquè no ens tirarem pedres a la nostra teulada -, amb què els escriptors catalans acostumem a parlar de l’estat de les nostres lletres. Per posar un exemple, últimament he estat demanant el volum Poesia en unes quantes llibreries principals barcelonines, i no el tenien.

Crear, quina alta impenitència!

Desfer, quin urc precipitat!

I no puc dir-ho diferent, perquè jo tinc Poesia per l’obra literària catalana més important del segle XX, com a mínim. Em sap greu haver-ho de proclamar amb aquesta espectacularitat de tan mal gust, i demano disculpes, però és que no veig cap manera més exacta de dir-ho. Altres obres ens són més pròximes, i poden haver tingut més influència en qualsevol sentit que vostès vulguin, però no pas per constituir un llibre tan essencial, tan purament literari, tan universal i, a la llarga, de tanta transcendència – si no l’acaba tenint, no serà per culpa de la llavor: ningú diu que ens l’hàgim de merèixer. Justificar el que dic demana temps, però em sembla que n’hi ha prou de dir que Carner aconsegueix, jo diria que acompleix de fer del català una entitat autogeneradora, de la manera que només la poesia més alta pot arribar a fer amb un idioma. Carner torna el català aquella llengua, en unes paraules famoses de Schiller, que “crea i que pensa per nosaltres”, en el sentit més gloriós d’aquesta afirmació. És a dir, que a Poesia, Carner fa que cada paraula, que la nostra llengua catalana, “creï i pensi per ella mateixa.” No hi ha distància entre el que diu Carner i el que pensa. Van tan junts pensament i llengua, que l’un crea a l’altre, tens la sensació que van sols l’un i l’altra, com un miracle. El mateix Carner seria el primer de dir-nos que el mèrit no és d’ell, sinó de la llengua, i que tot plegat és “la virtut de la llengua”. I el mèrit és de la llengua, d’acord, però ens calia un torsimany, un nabí que ens la interpretés perquè poguéssim accedir-hi. Per mi, aquest és el mèrit primer de Carner, i els altres, que són enormes, van al darrere.

En un primer moment vaig triar L’arbre de la nit perquè Acàcies, pomeres ja havia estat destacat, primer, per Marià Manent, que sempre va estar atent a la pietat carneriana i, després, en un comentari insuperable que va fer-ne Narcís Comadira. Després, però, Arbre de la nit se m’ha anat guanyant, i ara mateix diria que el prefereixo i tot a Acàcies, pomeres, poema amb el qual, per altra banda, té molt a veure.

Jo vaig triar L’arbre de la nit perquè no l’entenc. No entenc exactament què vol dir. M’acaba deixant a les fosques. Una possibilitat, és clar, és que jo no estigui preparat per entendre’l. Però, com que trobo que s’ha de ser molt ase per no entendre Carner, més aviat tendeixo a pensar que no, que és un dels poquíssims poemes seus en què el sentit és no fosc, sinó opac. Carner és capaç de fer poemes que poden llegir-se de més d’una manera, però, encara que tinguin més d’una lectura, cada sentit del poema sempre és exacte, o sigui diàfan. Aquí, no. I és perquè el poema parla de la part opaca de l’existència, de la part que no en sabem res. I Déu n’hi do, ser capaç d’atansar-se i de parlar honestament d’aquesta part de la nostra experiència. Jaume Coll ha escrit que és un poema sobre el somni. Jo crec que ho és, però en un sentit més extens: és un poema sobre la mort. I ara vull agrair a Jordi Cornudella que, per tranquil·litzar-me, m’hagi dit que ja des d’Homer el Son i la Mort són germans, i que és una idea corrent a la literatura clàssica llatina, on apareix en fragments prou coneguts de l’Eneida i a Les Metamorfosis.

L’ARBRE DE LA NIT

El dia és un vaixell que avança dissolent-se,
i és un gran arbre immemorial la nit.

Fins aquí, cap problema.

Les fulles de la nit fan fresses imperfectes,
angoixa, sospita i neguit;

És a dir, que mentre ens hi acostem amb el vaixell del dia, l’arbre de la nit ens provoca angoixa, sospita i neguit: por. Però, al mateix temps:

la soca, encoixinada de molses, ens convida
a abandonar-nos, contra d’ella, a un poc d’oblit.

Oblit del que sigui, però també oblit de l’angoixa, la sospita i el neguit que l’arbre mateix ens causa. No cal dir que l’arbre ens ofereix repòs i, doncs, sopluig.

Segona estrofa:

I, quan ens veuen en el son, treballen
les rels i, com tentacles, se’n van impiament
vers on es planyen les imatges del que fórem
- afany o migrament -,

Aquest impiament jo l’interpreto en un sentit desolador: l’arbre no fa diferències entre els que van desitjar lluitant per aconseguir alguna cosa – afany – i els que es van decandir – migrament – per algun desig incomplert. És a dir, les arrels xuclen els desitjos que vam tenir durant el dia i que encara es planyen de no haver-se realitzat. Fixem-nos que tampoc deixa més alternatives en la vida dels humans: vam ser una cosa o altra, afany o migrament: la vida diurna no és completa. Són aquelles primaveres mortes i aquella recança que al poema Acàcies, pomeres anaven cap al somrís de Déu, i que aquí, impiament, no s’acompleixen, sinó que es tornen en incomprensió, en fosca:

I, quan ens veuen en el son, treballen
les rels i, com tentacles, se’n van impiament
vers on es planyen les imatges del que fórem
- afany o migrament -,
i ho remunten en trets esborradissos,
inscripcions en alfabet incoherent.

Tercera estrofa:

Poc es tornà no-res la vida que visquérem.

Fins aquí, res té perquè fer-nos pensar que el sentit d’aquesta vida que visquérem sigui literal, sinó que pot voler dir: la vida que visquérem durant el dia. Però aquí s’introdueix la transcendència:

- ¿ Qui et feu pujar, gran arbre? ¿Què vols per als fallits?

Això no són preguntes retòriques, sinó que expressen el dubte, jo diria, de l’agnosticisme. Qui et va fer, nit? Què vols, per als fallits, és a dir, per als fracassats? Aquí és on a mi el poema se’m torna alguna cosa més que un poema sobre la son.

Es riu l’un somni del desig de la durada;
un altre insulta l’estretesa dels sentits.

A recer de l’arbre, els somnis se’n riuen de les vanitats de la vida. Això sembla clar, és un Vanitas vanitatis, vanitat de les vanitats, tot és vanitat. I, doncs,

¿Som anelles de boira
o flamissells no prou ardits?

¿Som pura boira, o una petita flama fracassada? És una pregunta existencial.

Quarta estrofa, i resposta, em sembla, de la pregunta precedent:

No dormim pas com en el sot la pedra,
que és ton recer, vell arbre, inquietant.

Inquietant. Altra vegada l’angoixa, sospita i neguit que ens provoca, jo diria, la mort. Davant d’això, però, una altra pregunta:

¿Qui sap, però, si tu mateix ignores
la tresca del destí, i és sospirant
que a poc a poc atures el fullatge
i apagues els estels per a l’infant?

I jo em quedo meravellat i mut davant d’aquest final, que em sembla que aboca el lector a l’opacitat, a la nit, al no-res. És a dir, que tant si som una boira com si som un incompliment concret, no sabem res del més enllà. La pregunta que ens fa al final no té resposta, no ho podem saber, quedem a les fosques, però, també, com en tota pregunta, hi ha un suggeriment: qui sap si és aquest mateix més enllà, el qual, ja que desconeix la tresca, la tresquera i l’afany del destí, ja que desconeix si hi ha res, almenys, gràcies a aquests dos versos meravellosos, fa que les fulles callin, i que, per tant, deixin d’angoixar-nos amb les fresses imperfectes i amb aquell alfabet incoherent, i que, allò que les arrels remuntaven impiament cap al fullatge, acabi servint per apagar estels per a l’infant, és a dir, per deixar-nos a les fosques, en l’opacitat, en el son, però en el son dels nens ( que és el que som, davant l’eternitat ). Perquè queda com a consol, i aquesta és la gran meravella del poema i la gran sabiesa de Carner, que, tot i el desemparament, tot i la impietat de les arrels, al final de tot, l’Arbre de la nit farà el gest d’aturar sospirant i a poc a poc el fullatge inquietant; vull dir que, fins i tot en el camí cap a la desolació terrible de la fosca més opaca, el poeta té el gest de regalar-nos el gran do de la pietat, és a dir, de no deixar-nos sols.

( En la Commemoració dels 50 anys de Poesia, 11 de desembre del 2007, Biblioteca de Catalunya )

This entry was posted Divendres, Desembre 14th, 2007 at 1:56 am and is filed under Notes sobre literatura. You can leave a response, or trackback from your own site.