La casa de Joan Coromines
Josep Ferrer, germà del que va ser secretari de Joan Coromines, és l’assessor lingüístic de l’Ajuntament de Pineda de Mar. A sobre la taula hi té una dentadureta mecànica de la campanya “Dóna corda al català”. Però jo l’agafo, li dono corda i no funciona. Me la treu de les mans, li clava cop de bolígraf i la joguina s’engega i comença a saltar i mastegar per la taula. “Va a bastonades”, em diu.
Josep Ferrer i Joan Pujades porten editats set volums d’epistolaris de Joan Coromines: Fabra, Moll, Pla, Fuster, Riba, Sales i diversos exiliats catalans. Ho publica la Fundació Pere Coromines, a través de Curial, amb portades de Perejaume. Ferrer i Pujades són gent d’una feina potser una mica sorda per la importància que té, però latent, eficaç i constant. Han escrit els articles més exhaustius sobre la vida i l’obra de Coromines, al número de febrer de la Revista de Catalunya. Allà hi he llegit que aquests epistolaris arribaran als vint-i-cinc volums. “Serà un dels corpus epistolars més importants del segle vint,” em diu Josep Ferrer. “Queda la correspondència amb Casacuberta, dos volums amb el pare, les cartes amb Cambó, Menéndez Pidal, Batista i Roca…”
Joan Coromines va passar els últims vint anys de vida a Pineda de Mar. Aquí va redactar el Diccionari Etimològic i va començar-hi l’Onomasticon. Els Coromines tenien una casa d’estiueig a Sant Pol. A mitjans dels seixanta, Joan Coromines va comprar-se un solar de cent metres quadrats a Pineda i va fer-s’hi una casa. Jubilat, va començar a ocupar-la a partir de l’any seixanta-set, i s’hi va acabar retirant. “Aquí no el coneixia ningú, tret de quatre,” em diu Joan Pujades. “Només sortia de casa el dia de la setmana que la dona que s’encarregava d’ell feia festa. Aquell dia havia d’anar al restaurant. Quan es va morir en Riera Llorca, que també era a Pineda, vam intentar que en Coromines escrivís un article. Es va donar el cas que ell mateix va despenjar el telèfon, i va contestar com sempre, amb aquella veuassa: tingueu pietat d’un home gran que està carregat de feina!”
La casa de Pineda és a tres vents i es troba en una cantonada del carrer Colom, entre edificis de pisos, molt a prop de l’estació. Últimament han pintat la tanca de blau marí. És tota la novetat dels últims anys, però algú ja ha tingut temps per fer-hi una guixada amb sprai. És una casa visiblement abandonada, amb les parets ennegrides i els quatre pams de terra de darrere la tanca plens de matolls i males herbes: qui sap si hi va arribar a haver mai un jardinet. És dubtós que la casa s’hagi repintat d’ençà que va edificar-se. Les reixes de les finestres s’hi van posar després: el ciment de les potes no es va pintar.
En vida de Coromines, jo havia passat alguna vegada de nit per davant d’aquesta casa. Llavors, a davant, hi havia un pi. A través del vidre prim veies la bombeta encesa, penjant despullada del cable trenat. T’imaginaves aquell home de noranta anys allà a sota, encorbat a sobre els papers. T’explicaves perfectament el respecte i la comprensió mutus que van tenir-se Joan Coromines i Josep Pla. Eren, encara, dos grans constructors solitaris – avui més aviat tenim resistents i dilapidadors; tot tornarà.
Quan passem per davant d’una finestra, pensem què s’hi deu fer al darrere. S’hi sopa, s’hi discuteix, s’hi mira la tele o s’hi fa ganxet. Al número trenta del carrer Colom, llavors, s’hi redactava el Diccionari Etimològic.
( 21 de març del 2005, El Punt )
