Palafolls
L’edifici de la biblioteca de Palafolls em té fascinat. Larvàtica, semienterrada i plena de llum, orgànica i gaudiniana, aquesta biblioteca és un moment de sol en la tempesta de ciment i mal gust que ens ha caigut a sobre els últims anys. La discreció d’Enric Miralles m’ha fet pensar com és de car no ser ostentós. Car en cultura, vull dir: tot el coneixement que cal per no ser petulant. De vegades, em trobo que han edificat una gran nau industrial en una vall petitíssima, que és com posar una bomba atòmica en una capsa de llumins. Amb diners, però encara més amb bon gust, podria haver-se fet enterrada.
La biblioteca harmonitza amb el Palauet d’Arata Isozaki, uns metres més enllà. M’expliquen que el Palauet és el resultat d’un primer esbós del Palau Sant Jordi de Barcelona; la coberta pesava massa i només es podia fer en petit. Palafolls va saber aprofitar-ho, i tenir així un pavelló esportiu d’alta arquitectura, una primera peça de museu – i un pensa, vistes segons quines biblioteques, instituts, pavellons: no podrien reproduir-se en altres pobles, edificis tan ben formulats? Es veu que no. Només es repeteix la caixa, l’embalum capquadrat.
Fa part de la meravella d’aquests dos edificis que, posats en un territori del tot afectat pel turisme, no hi hagi hagut la temptació d’omplir el poble d’autocars. Palafolls no té ni oficina de turisme.
Pensava tot això l’altre dia, a l’acte de clausura del cicle Paraules prenyades. És el cinquè any que es fa aquest cicle a Palafolls, un projecte de màxim nivell que s’ha anat guanyant un públic fidel i agraït. Per Paraules prenyades han passat, aquest curs, poetes napolitans, asturians, mexicans i d’aquí. Hi ha hagut concerts de Jabier Muguruza i de cançons de Brassens, per commemorar l’aniversari de la seva mort. Hi ha recitat Casasses, Cornudella, Perejaume, Rebassa; s’hi ha conferenciat sobre Novalis. Tot això, només aquest cicle, cosa que requeria haver donat confiança plena a la minuciositat i la imaginació de Pitu Hernàndez, programador del certamen.
El cicle s’ha estat fent aquest hivern al MID, un altre edifici peculiar, amb l’escultura d’un piano posat al sostre, perquè és on hi ha l’escola de música i on assaja el grup Gospel Viu, molt reconegut en el seu camp. Però Palafolls és ple de detalls urbans que demostren que res no és casual, sinó que hi ha persones que hi tenen el cap posat i que van per feina, entre les quals, principalment, Antonio Selvaggi, artista, tècnic cultural de l’Ajuntament i home de confiança de l’alcalde. Les paperes, per exemple, a Palafolls, tenen forma d’ou: és perquè les vegis. En una plaça, a la vora d’un monument a Dante i uns versos de la Commedia acompanyats de la versió de Sagarra, hi ha una font que impressiona, per una discreta perfecció renaixentista. És la reproducció en marbre, la materialització d’una de les fonts que surten a La città ideale, pintura que s’atribueix a Piero della Francesca.
Veig que només he dit floretes d’aquest poble ple d’espais verds i de projectes – el Biotec Art Festival, o el fenomenal soterrament d’una part de la carretera que el travessa -, potser per contrast amb el que he vist en altres poblacions de la zona. He volgut esperar a escriure aquest article que passessin les eleccions municipals. Valentí Agustí, del PSC, alcalde des de l’any 83, ha tornat a treure majoria absoluta.
( 2 de juny del 2007, El Punt )
