Toni Sala

La varietat i vastitud de l’obra de Porcel ja és una part principal de la gràcia que hi trobo, perquè en la profusió d’obra ja hi ha la força d’un repte, vull dir que Porcel és d’aquesta mena d’autor inabastable que fa la sensació que hauries de ser ell mateix per poder comprendre’l en el sentit de poder-lo agafar tot, en extensió i en profunditat, i segurament et quedaries sempre curt, perquè aquests d’autors van més enllà de si mateixos, absorbeixen tot el que hi ha al darrere, tot el que hi ha pel mig i tot el que hi ha al davant; vull dir que també es projecten cap al futur. Porcel és de la mena escassa d’artistes diguem-ne excessius en un sentit positiu, de manera que em sembla que el primer que s’ha de fer amb Porcel és no intentar abastar-lo completament.

Posats a triar, doncs, el Porcel que m’interessa més és el que ve directament d’Andratx. Coincideixo, en això, amb Carme Riera.

Jo sóc de la Costa Brava, que és un paisatge semblant al de la Serra de Tramuntana. Potser per això m’agrada tant el Porcel que és una emanació del seu país, exactament en el mateix sentit que van ser-ho a principis del segle vint, a la Costa Brava, els drames rurals de Víctor Català o els contes iniciàtics de Joaquim Ruyra – Pla ja és una altra història, ja és una cosa més diguem-ne civilitzada -; o sigui, autors terratinents que tenen una relació primigènia amb un paisatge que els dóna, jo diria que els exigeix, una determinada moral i unes històries específiques, principalment descarnades, concentrades en forma de conte – perquè vénen de l’oralitat -, salvatges, sensuals, jo faria servir l’adjectiu pageses, però, per sobre de tot això i com a llavor de tot això, una potència, una frondositat de llengua i de capacitat narrativa sense rivals. Em sembla que Difunts sota els ametllers en flors, que és un llibre extraordinari, s’hauria de detectar en aquesta òrbita, i no és estrany que Tahar Ben Jelloun hagi fet sortir el nom de Juan Rulfo, parlant de Porcel: El llano en llamas entra perfectament en el que dic d’aquests autors.

Però per mi la gràcia de Porcel és que hagi sigut capaç de portar això fins al segle XXI, és a dir, que hagi sigut capaç de preservar un cert primitivisme consubstancial a la persona, que els modernistes catalans que he citat van descriure perfectament, però que l’evolució, diguem-ne la civilització, del segle vint ha anat tapant.

L’element que permet a Porcel transcendir aquests autors és el que jo relaciono – no és que jo cregui en una mena de llei evolutiva o determinista en literatura, segur que Porcel em diria que no se sent descendent de cap d’ells, dic aquests noms com uns senyals per orientar-me –, jo ho relaciono, dic, amb el Villalonga de Bearn, en el que té de remuntar-se enrere cap als avantpassats, fins al punt fundacional que Villalonga simbolitzava en la sala de les nines, és a dir, un origen indefinit, ambigu, fosc – la fosca dels Cavalls cap a la fosca. En una expressió porcel·liana treta d’aquest mateix llibre, és aquest “cavar en les arrels”, és a dir, anar aprofundint, radicalment, per concretar-se un mateix començant pel present immediat i continuant pels ancestres en un cavar que ateny la història familiar, les visicituds del seu poble, la catalanitat, la llengua, la terra – la possessió, en el sentit mallorquí del terme –; però en què tot això només són parades en el camí cap a un mateix, i no s’atura en cap, va més avall, continua cavant, individualitzant-se, cap a aquest fons, cap al jo radical, cap al cor del senglar que no és res més que el jo despullat i còsmic, un jo total, corporal fins i tot – hi ha una característica molt pròpia de Porcel que és la fascinació pels cossos, des de l’erotisme fins a tota la varietat de cossos mutilats, empalats, esquarterats, descompostos i en definitiva fisicitzats d’una manera que fa pensar en La fura dels Baus -, una totalització de l’esperit i la matèria que és un dels fruits d’aquest cavar i cavar tan enèrgic i tan fet de treball, tan ambiciós i tan profund cap a la completud, cap al connectar-ho tot, l’anvers i el revers, i que sembla que efectivament acabi per trobar una deu, el fons magmàtic que hi ha sota l’escorça de la terra, i llavors apareix el Porcel volcànic de la trilogia dels Cavalls cap a la fosca, Les primaveres i les tardors i El cor del senglar, aquest magma torrencial, viscós, oceànic, fet de veus i d’històries passionals, violentes, sensuals i vives que són, com diuen les descripcions dels volcans – ho trec d’una descripció del fenònem volcànic – “la prova més espectacular de l’energia que la Terra guarda al seu interior”, és a dir, i ho continuo traient del mateix manual de volcanologia, que “sota l’escorça es manté el foc primigeni que va forjar el planeta.”

Aquest magma roent, nuclear, surt de dintre perquè en el centre el que hi ha és la força creadora, o sigui la imaginació. I la imaginació és la literatura en estat pur.

*************************************************************

Es deu esperar que diguem alguna cosa del profit que poguem treure els escriptors en actiu de la figura de Porcel. Primer de tot, alguns autors hem estat beneficiats no només com a lectors sinó també com a llegits per Porcel, cosa que s’ha d’agrair, perquè ens ha donat l’opinió i ens ha atès, amb una generositat que ve a tomb remarcar.

Però parlem de com Porcel beneficia no com a persona sinó com a autor un altre autor. Hi ha moltes coses. Hi ha el model d’ambició que significa un autor capaç de parlar-te des d’Heràclit fins a Spiderman 3, del món clàssic i del món germànic, o l’exemple tan potent d’aquest jo furiós de què he parlat fa un moment, obert a tot, independent, esquerp, heterogeni, que li permet la participació en tots els mitjans, l’elevació del nivell.

Però, com a escriptor estrictament, el que haig d’agrair-li a Porcel és que la seva lectura m’encomani una eufòria que és el resultat d’una ambició acomplerta. Jo crec que hi ha un aspecte positiu i orgullós en els seus llibres, de fons, una defensa de la vida – i quan dic vida vull dir escriptura -, que s’encomana. Es pot encomanar bé o malament, també cal dir-ho, això ja depèn del diguem-ne papanatisme del receptor, però oportunament seguit, educadament seguit, Porcel ofereix un model de fe en un mateix i de potència individual indispensable per qualsevol no ja escriptor sinó artista, i encara diria més, de persona que vulgui fer qualsevol cosa amb cara i ulls en aquest món, perquè aixecar-se per sobre de la mediocritat pròpia i de la mediocritat circumdant té un preu en solitud que només es compensa amb una fe que resultats com els que Porcel aconsegueix alimenten i fan crèixer. Porcel et recorda que escriure – és a dir, que viure – significa anar sol pel món, que és un ensenyament que sempre ens donen els autors majúsculs.

( Porcel i la nova narrativa catalana, 28 de maig, La Pedrera )

This entry was posted Dimecres, Juny 6th, 2007 at 10:53 am and is filed under Notes sobre literatura. You can leave a response, or trackback from your own site.