El meu franquisme (1)

Fa deu anys, un poeta català, Jaume Subirana, va publicar un llibre que es deia Per a què serveix un escriptor? “Els escriptors són útils”, deia, “i més que podrien ser-ho. Gairebé no s’entén com és que, sent una cosa tan pràctica i amb tantes possibilitats, la gent no se’n compra un per tenir-lo a casa.”

Molts escriptors es pregunten per què serveixen.

Sobretot si van curts de calés.

N’hi ha que amb molt d’esforç ha dedicat vida a demostrar que es pot sobreviure a aquesta pregunta. Amb això voldria justificar-me per haver acceptat venir a tocar un tema d’història com el que se’m demana, franquisme i exili.

No sabem perquè serveix un escriptor perquè tampoc sabem perquè serveix una literatura. La literatura ens conforta i ens desespera, ens comunica i ens aïlla, ens crea i ens desfà. I l’únic que podem dir és que mentre fem una d’aquestes dues coses tan semblants, escriure o llegir, deixem, almenys en part, de fer-ne unes altres.

Durant el franquisme, molts escriptors van trobar que servien per preservar la cultura catalana. Això va produir uns llibres magnífics, dels millors que ha donat la nostra literatura. El poeta Salvador Espriu ho va dir en una frase molt coneguda a Catalunya: “hem viscut per salvar-vos els mots.” Moltes gràcies, pot pensar un escriptor actual. Però, qui li demanava? I, sobretot, amb quin dret fa servir vostè aquest “vos” condicionador?

La pregunta “per què serveix un escriptor?” només té una resposta: “i per què serveix una persona?”

A partir d’aquí, cadascú que s’ho expliqui com pugui. Personalment, diria que s’escriu per eixamplar la llibertat. Pel mateix que ens saltem una cita, una instrucció o un consell del pare. Però aquesta és la meva explicació, i la dic perquè segurament topa de nassos amb el que representa una dictadura.

Leave a Reply

S’actualitza els dilluns, dimecres i divendres