Divagacions banals sobre literatura i ficció,5
Hi ha unes frases molt conegudes de Pere Calders, autor que d’entrada posaríem al grup dels escriptors de ficció:
”Encara que pugui semblar una cabriola verbal, us puc assegurar que en tots els meus contes hi ha una càrrega autobiogràfica, tot el que explico m’ha passat a mi d’una manera o altra, a vegades mirant cap endins, a vegades mirant cap enfora. Si ho explicava a dretes, potser no em creurien.”
L’última frase és la important. No escriu sobre un venedor de forats a domicili o sobre un matrimoni que es ven el fill per comprar-se un piano perquè li agradi imaginar-se situacions estrambòtiques o perquè vulgui sorprendre el lector gratuïtament, sinó just pel contrari contrari, és a dir, perquè “si ho explicava a dretes, potser no em creurien.”
És una paradoxa. Si expliqués el que visc, diu Calders, no em creuríeu; per tant, faig servir la literatura per explicar-ho amb una pretesa ficció que admetreu tranquil·lament. Faig servir la màscara, que, com sabem, és l’únic que em permetrà explicar la veritat. La veritat, en si mateixa, directament, és insoportable, és una garrotada mortal, és rígida, ens estaborniria. No és que Calders, o l’escriptor, enganyi; tot el contrari, es posa la màscara de la literatura per poder dir les coses pel seu nom, però entenent-ho d’una manera flexible. Ens podem acostar a la veritat, però no pas mirar-la als ulls. Perquè la veritat – paradoxa final – és ambígua. Estic convençut que en el fons de qualsevol obra, no ja literària, sinó artística, el que sempre hi ha és l’ambigüitat, un magma viu, penombrós i sobretot tou, maleable i, doncs, lliure. Per això que l’art neguiteja, perquè, si ho és, també és una forma de llibertat.
