Autoajuda per començar l’any (i 44)
Amb la nit deixant d’una vegada en pau el bosc, tancaré l’autoajuda. Som a mitjans de juny, som exactament al gual que separa el començament d’any de l’acabament d’any.
Però encara em plantejaré, aquesta nit, si no podria canviar de vida i afegir un altre cercle, un altre d’aquests exilis concèntrics, i fer-me a aquesta nocturnitat i a un món de rutines diferents. Altres temps i altres persones, uns altres animals, astres, planetes canviats, nova llum, noves radiacions, una altra gana i uns altres motius, socorristes de platja treballant a les mines.
Al vessant del Romaguer el camí ara es torna agrest. La llum del cel queda de cop tapada. S’escola la llet de les roques i es fon el polsim de sucre que enxarxava el bosc. S’organitza ara un temporal d’arbres, amb naufragis i morts. Al marge del camí, molt a prop meu, sento un senglar que topa espantat amb els troncs i les mates, com una pedra cantelluda que rodés. Els arbres copulen d’amagat, bestialment, fins que per fi tornen a sortir la lluna i la meva ombra.
Nit de l’autoajuda. El cel en va ple. Petjades d’animals darrere els ramats de núvols. Les anades al puig Gros han estat d’exploració i conquesta, però, quan ja m’he fet amb la muntanya, no la necessito. M’he menjat la muntanya. He serrat un per un tots els arbres. He rapat la muntanya.
És com s’ha d’estar, preparat per l’estiu incendiari. Me’n torno a casa a acabar de passar l’any. No he trobat el cant pla. És raonable pensar que no pugui produir-se només pel desig, estimat mestre Ruyra. Em sembla que en tot cas pot haver-hi un cant integrat al seu moment; tant, que no se’l vegi, com em sembla que vós, més que na Caterina, vàreu ser capaç de donar, amb aquesta traça d’orfebre que us va fer patir tant en els moments que vàreu perdre-la. Em sembla, doncs, que hem d’integrar-nos al nostre moment com persones que no són altes ni baixes, aquelles persones que no veus però que justament perquè no han perdut el temps en expansions ridícules han existit més que les altres. S’han dedicat en cos i ànima al pacifisme i a la discreció. Això no resol el problema de saber trobar la mesura correcta, ni depèn tampoc de nosaltres l’alçada que fem. Aquests escrits han navegat durant mig any per l’oceà internàutic, de vegades a la deriva, és veritat, però sempre discretament, sempre amb molt poques visites, sempre a la vall de les onades d’aquests turons. També per això vull tancar la sèrie en el secret nocturn. És el moment. Ara mateix se’m confondria amb un arbre.
L’altre dia, al mercat, tornaven a vendre bolets, cosa sorprenent per aquesta època. Bolets entre els melons, les síndries i els préssecs. S’han fet bolets en ple mes de juny gràcies a tota aquesta pluja que m’ha impedit tants dies de sortir.
Llenço l’autoajuda als peus dels troncs. Lletres i lletres per terra. La Lluna en quart creixent és bon moment per replantar. Escampo les llavors de l’autoajuda entre la pinassa. També n’enterro. Si torno mai a necessitar-ne, podré pujar-la a buscar. La trobaré crescuda i material, boscos sencers.
Juny 18th, 2011 at 12:48 am
T’he pillat amb nocturnitat i alevosia! La veritat és que em va agradar més la saga decadent, però aquesta també m’ha agradat seguir-la pels racons. Una discreta salutació!